Jordi Mercader 010408 CATr
El text, de regust amarg i carregat de ressentiment, reparteix crítiques i culpes a tort i a dret, incidint especialment en l'actitud d'ERC des del principi de la legislatura. Els republicans surten especialment mal parats i retratats com una força que no sap estar al govern. Uns quants extractes del relat il·lustren el que pensa el cronista, molt proper a Maragall.
Els primers dies
"El primer consell executiu es va poder seguir on line, gràcies als SMS republicans. Era el joc del poder. ERC haurà d'anar a l'escola, va dir PM un dia dels primers de la seva presidència, referint-se al fet obvi que la majoria d'homes i dones que ERC va situar com a alts càrrecs no tenien experiència de govern. Tot seguit, Carod, amb un joc de claus de casa seva a les mans, proclamava als quatre vents que el seu partit tenia les claus del govern. El joc dels disbarats anava prenent forma".
L'episodi de Perpinyà i la destitució de Carod-Rovira
"Ferraz no té aturador i passades unes hores, just perquè surti als diaris de l'endemà, faran pública la seva exigència [de destituir Carod per l'entrevista amb ETA] al president del PSC i de la Generalitat, obviant que ja saben que Palau ho té tot en marxa. Necessitat de subratllar, se suposa, l'efecte d'autoritat del centre sobre la perifèria. Una necessitat que ens va acompanyar per sempre més".
"Finalment de les veus d'Esquerra surt la proposta que sembla desllorigar el cercle viciós en què es troba la qüestió en opinió dels seguidors del pacte [del Tinell]: una situació insostenible, provocada per un error personal, la solució del qual no pot comportar una culpabilització del subjecte que es pogués interpretar com la imposició d'un partit sobre l'altre i, menys encara, l'aplicació estricta de l'autoritat estatutària del president. No fos cas que s'ho prengués com un dret. Una resistència a acceptar el paper de cadascú que reviuríem en diverses ocasions i que és en el fons de tot plegat".
"D'habitual, un acord amb els negociadors d'ERC necessitava d'un conclave posterior a la seu del partit del carrer Villarroel per validar-lo o per emetre noves condicions. En tot cas volia dir temps. Pèrdua de temps, per ser precisos."
La crisi del Carmel
"...una oposició i uns socis de govern que ben aviat van veure l'ocasió de laminar el partit majoritari de l'executiu".
"Sorprenia a tothom la bel·ligerància verbal de CiU en la crisi. Potser inflamats de valor per la venialitat dels pecats denunciats en l'auditoria oficial de la seva gestió (...) que va resultar ser d'un formalisme decebedor per a les veus que durant anys havien desafiat els governs nacionalistes denunciant mala gestió".
"La situació no era de per riure quan José Luis Rodríguez Zapatero, sense passar pel Palau de la Generalitat, va decidir presentar-se al Carmel amb només vuit cotxes de comitiva presidencial".
"El rum-rum republicà començava a esbombar amb més força el que uns dies enrere només era una insinuació. (...) QN [Quim Nadal] hauria de dimitir. Com si hagués anat a Perpinyà, vaja".
L'ensopegada del 3%
"CiU va amenaçar amb una querella (...). El PP va demanar la dimissió del president (...). El govern de Madrid va fer saber a l'opinió pública el seu disgust per com anaven les coses a Catalunya (...) Els recurrents barons del PSOE van ser més explícits encara. ERC proclamava que les paraules del president eren del president i no pas del govern. IC, com faria en tots els moments claus de la legislatura, s'allunyaria un passet respecte de PM".
La batalla de l'Estatut
"El drac que van contractar la reina Isabel i el rei Ferran, els catòlics, per protegir eternament les essències de la unitat d'Espanya remugava pel ressò del que s'estava dient al si de la ponència de l'Estatut que treballava a preu fet al Parlament".
"El que transcendia del palau del parc de la Ciutadella era una música de partitura historicista i nacionalista, imposada per la majoria que formaven ERC i CiU. Festejaven impúdicament una relació frustrada uns mesos abans".
"PM sempre s'havia sorprès d'una certa miopia política de tot Madrid respecte al que estava en joc en aquells moments, quant a consolidació d'un Estat modern i quant a oportunitat de frenar l'avenç de les temptacions secessionistes catalanes amb avenços federals".
"ERC es mantenia lluny d'acceptar el text que anava avançant a cop de mà alçada en els salons de la carrera de San Jerónimo (...) però d'aquí a demanar un no en un referèndum sobre un Estatut que en un 70% continuava essent obra seva hi havia un món. (...) Li ho havien dit [a Maragall] els canals suposadament oficials: no direm que no, però necessitem temps per tranquil·litzar les bases. I PM s'ho creia".
"L'executiva d'ERC apunta la possibilitat d'inclinar-se per un vot nul polític a l'Estatut que salvaria els mobles governamentals del naufragi. (...) Quan faltaven cinc dies per a la votació final al Senat (...), els socis del govern tripartit, els antics aliats preferents de Zapatero al Congrés, anuncien el seu no sense pal·liatius. Amb el NO i amb el PP".
Pasqual Maragall: "Mil dies són pocs però poden semblar una eternitat"
Amb aquesta frase, a mig camí entre la broma i el que realment pensa dels tres anys durant els quals va governar Catalunya, l'expresident Pasqual Maragall ha iniciat avui la seva intervenció en la presentació de Mil dies amb PM, crònica escrita pel seu antic cap de comunicació, Jordi Mercader, i editada per La Magrana (RBA).
Tot i passar de puntetes sobre el record de la seva etapa de president i sobre les lluites intestines, disgustos i soledats que descriu Mercader, l'ex molt honorable ha reivindicat un paper en la història per al primer tripartit. "Ara és moment d'escriure cròniques personals com la de Mercader, i d'aquí a uns anys serà el moment d'escriure la història, que crec que reconeixerà la importància d'aquella etapa, malgrat la brevetat del període", ha anunciat.
