A les darreres dècades, molts polítics, economistes i opinadors han convertit la defensa de l’agricultura europea en quelcom políticament incorrecte. En aquesta campanya contra els nostres pagesos, aquests setciències universitaris s’han embolcallat sovint en una toga neoliberal. I, sovint, els pitjors enemics de les grans construccions teòriques són aquells que pretenen defensar-les; doncs, en realitat, acostumen a intentar dissimular la seva mediocritat individual sota el paraigua d’aquelles grans concepcions ideològiques. Així, de la mateixa manera que bona part del desprestigi del marxisme ha estat causat pels marxistes, el neoliberalisme ha esdevingut un camp de mines sembrades pels mateixos neoliberals. En general, incapaços de gestionar les complexitats de la societat humana, els mediocres tan sols poden sentir-se còmodes en escenaris extremadament simplificats, on les reflexions abstractes i les dades concretes són substituïdes pel pitjor marketing emocional. Així, per exemple, moltes vegades hem sentit que els pagesos europeus són els culpables de la misèria del Tercer Món, atès que suposadament els productes agrícoles europeus impedeixen l’entrada dels productes procedents del països pobres. I, malauradament per a la causa de la veritat, aquest argument pot resultar versemblant i commovedor; però és quasi integrament fals.
En primer lloc, quan Europa substitueix la seva producció agrícola per productes procedents d’altres llocs del món, la major part dels beneficis no recauen en els pagesos dels països pobres, sinó en unes poques multinacionals que s’apropien (en règim d’oligopoli o fins i tot de monopsoni) dels excedents agrícoles en els països d’origen i que els distribueixen a Europa en les mateixes condicions oligopolístiques.
Hayek, Freedman i els altres pares intel·lectuals del neoliberalisme quedarien esgarrifats, si veiessin com els seus arguments en favor de la lliure competència són tergiversats impúdicament pels actuals neoliberals de pa sucat amb oli. Massa sovint les apel·lacions a la llibertat, a la solidaritat i a la caritat tan sols han servit per engreixar els comptes de resultats d’unes quantes empreses, que a més han escurat els recursos dels pagesos del Tercer Món (gràcies al control de les llavors, dels fertilitzants, de la maquinària, dels transport, de les assegurances…).
D’altra banda, em sembla una mica sospitós que el desenvolupament del Tercer Món hagi de recaure tan sols sobre el sacrifici dels pagesos europeus. Potser, tots plegats sortiríem guanyant, si Europa es dediqués a la importació de polítics, economistes i periodistes. Doncs, probablement, aquells països s’alliberarien d’una colla d’incompetents; i, tot i així, és possible que nosaltres també hi sortíssim guanyant, tot substituint a molts dels nostres polítics, economistes i periodistes, que des de fa tant de temps s’entesten en ser tan incompetents com poden.
Espero que, si algú pensa que aquest article té un to demagògic, faci el favor de perdonar-me en nom de la meva voluntat didàctica a l’hora de denunciar l’oceà de demagògia en què des de fa tants anys intentem ofegar la nostra pagesia.
