Es tracta d'una pràctica alegal que xoca amb el model educatiu inclusiu que estableix la legislació espanyola
Un de cada tres centres de secundària catalans agrupa els alumnes en funció de les seves capacitats. Es tracta d'una pràctica alegal que xoca amb la concepció del model educatiu inclusiu que estableix la legislació espanyola i que els pedagogs consideren, a més, contraproduent.
L'existència d'aquesta pràctica, que porta el 30% de l'alumnat català d'aquesta etapa a seguir una escolarització segregada en funció del seu nivell acadèmic, apareix constatada en la segona part de l'estudi que la Fundació Jaume Bofill ha elaborat basant-se en les dades del conegut Informe PISA 2006.
Sobre el paper, l'educació secundària a Catalunya és fonamentalment comprensiva, és a dir, que tot l'alumnat té un mateix currículum i unes mateixes condicions d'escolarització amb independència de les seves capacitats.
Tot i això, la realitat dels centres és completament diferent, ja que en un de cada tres es practica la selecció i separació de l'alumnat en totes les matèries, mentre que en un altre terç l'agrupació es fa només en alguna matèria, segons les enquestes que PISA va passar als directors dels instituts.
La majoria dels centres que recorren a aquesta pràctica són els que es troben amb més dificultats per atendre la diversitat d'alumnes que arriba a la secundària, que procedeixen de realitats familiars i tenen nivells molt diferents.
L'informe de la Fundació posa de manifest, tot i això, que l'agrupació per capacitats sembla influir negativament en els resultats, ja que les puntuacions mitjanes en ciències són de 477 punts en els alumnes segregats en totes les matèries, davant dels 490 dels que només van separats en algunes assignatures i els 510 dels que assisteixen a centres on no se separa per capacitat.
Una altra pràctica utilitzada a secundària i que l'estudi de la Fundació Jaume Bofill qüestiona és el de la repetició de cursos, ja que els centres amb més repetidors són els que obtenen pitjors resultats.
-Malgrat que no es pot generalitzar, el que aquí ningú diu és que aquests criteris són subjectius i massa sovint manipulats amb la qual cosa no sols assistim a una segregació segons les capacitats sinó que hi fem passar l'amiguisme i el piloterisme per davant creant un crim més gran encara: elits mediocres, llepaculs, fills de papà que barren -junt amb depèn de quins professors- el pas a alumnes que sí que valen però que no tenen pedrigree i queden condemnats a no avançar.
-El més greu és que l’administració, la mateixa que com a mínim ha de garantir la igualtat d’oportunitats, ho sap i ho consent. Per tant, és hora que els estudiants coneguin els seus drets; que els pares reclamin quan els seus fills són apartats del grup classe (les excuses administratives no s’hi valen, és il·legal; això d’ “alegal” és un paraula que s’han inventat els docents). Prou comèdia. Prou farsa pedagògica.
Avui: Un de cada tres instituts catalans separa els alumnes segons les seves capacitats
LaVanguardia: Uno de cada tres institutos catalanes separa a los alumnos por capacidades
De vegades trobes un grup musical que dius: aquest és el meu. A mi m'entusiasma Obrint Pas; i els de Verdcel (que a més són del meu poble, Alcoi). Però volia parlar d'Obrint Pas. Amb pocs elements, omplen l'escenari, t'inflamen el cor i et fan nedar en adrenalina. Les seves lletres solen ser polítiques i també poètiques. Són bons. El seu cantant és Xavi Sarrià. I ara publica un llibre de relats.
Hom espera que un cantant escrigui poemes. Hi ha cantautors que són grans poetes, i els nostres clàssics moderns, com Raimon, Lluís Llach o el sempre plorat Ovidi, ho demostren amb escreix. Si es tracta d'un cantant de música pop esperes poemes tipus rap, i no m'ho mireu com un menyspreu: això és el que el lector espera a partir d'una imatge. Pensem a partir de les imatges que ens formem del món, i dels símbols amb què es representen, aquestes imatges.
Per això qui domina, no la informació, sinó les imatges que es fixen en la informació, té el poder. En literatura, si ho analitzes, et fas un fart de riure, perquè en l'imaginari col·lectiu de qualsevol país apareixen com a grans escriptors autèntiques mediocritats. En català no tant, perquè no controlem els símbols (o no volem controlar-los). Ni tenim altaveus. Ni prestigi. Veges tu què hi farem. Doncs bé: ensopegues amb el text de Xavi Sarrià, el cantant d'Obrint Pas (que he tingut la sort de llegir abans de la seva publicació) i veus un escriptoràs que et serra la gola i et deixa sense alè. Parla de violència i d'ambigüitat moral, parla de paradoxes mortals, parla de culpabilitat, parla de la brutalitat de viure i la de morir. És un gran llibre de relats. El títol és un sarcasme afegit: Històries del paradís. En sentirem a parlar. Això espero.
