Joan Baptista Humet 300905 COMr
Uns 200 amics i familiars del cantautor Joan Baptista Humet, mort diumenge als 58 anys per un càncer d'estómac, l'han acomiadat avui al Tanatori de les Corts de Barcelona, on el seu germà, Esteve, ha encapçalat una cerimònia laica "molt en la línia del que era Humet: no religiós sinó espiritual" i en què els músics Joan Eloi Vila, Enric Colomer i Pere Bardagí han interpretat fragments de composicions d'Humet.
La família ha estat acompanyada per personalitats del món musical català, com Núria Feliu, Dyango, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac, Antoni Batista, Guillermina Motta, Ia Clua, Francesc Burrull, Joan Albert Amargós i Marina Rossell.
La capella ardent de l'autor de cançons tan emblemàtiques com Clara va ser visitada ahir pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i avui s'ha omplert amb gairebé 200 persones que han volgut donar-li el seu últim adéu, entre les quals hi havia el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Carles Martí, el coordinador de l'àrea de cultura de la Diputació de Barcelona, Avel·lí Serrano i el representant de la Sgae a la zona mediterrània, Ramon Muntaner.
Tot i que Humet va néixer al municipi valencià de Navarrés, va passar gran part de la seva vida a Terrassa (Vallès Occidental), de manera que el regidor de Cultura d'aquesta ciutat, Amadeu Aguado, també s'ha acostat avui a acomiadar el cantautor.
Després, les restes mortals s'han traslladat a Navarrés, on serà enterrat demà per desig del cantautor.
Durant la Segona Guerra Mundial, les potències occidentals van combatre contra la barbàrie industrialitzada. Al mateix temps, també és veritat que, abans de l'esclat del conflicte, totes es van plegar repetidament a les exigències nazis. A més, convé tenir present que, durant la guerra, l'exèrcit nord-americà combatia amb unitats militars racialment segregades, que l'Imperi Britànic va incrementar la seva pressió sobre les seves colònies, i que bona part de la societat francesa va col·laborar amb els ocupants alemanys. I, en aquest mateix sentit, cal recordar que, un cop finalitzada la conflagració, el camí cap a la igualtat de drets civils per a les minories negra i catòlica als Estats Units i al Regne Unit no va ser pas fàcil; i que França no va dubtar en cap moment a usar el terrorisme d'Estat en el seu intent de mantenir el domini sobre Indoxina i Algèria.
En cas que tot plegat ens portés a la conclusió que la hipocresia és consubstancial amb la democràcia, seria convenient no oblidar que és infinitament millor la hipocresia democràtica que la sinceritat totalitària. Sigui com sigui, però, també és evident que aquesta mena d'hipocresies no queden automàticament justificades pel record de les velles amenaces dictatorials. Amb el pas del temps, aquestes velles amenaces deixen de justificar les coercions contra la llibertat i la justícia en el present. I, en la mesura que són velles, deixen de justificar-ho molt especialment en el cor dels més joves. I és que, afortunadament, tenen molt més de futur per viure que passat per recordar. Potser per aquesta raó, de tant en tant, ocupen universitats. Esperem que cap tic autoritari en l'actuació d'aquests estudiants no malmeti la construcció dels consensos socials imprescindibles per a un futur millor.
