No crec gens en aquesta fórmula del català emprenyat. És més, em fa tot l'efecte que ha estat creada per caricaturitzar els ciutadans d'aquest país que tinguin un projecte que vagi més enllà de l'axioma madrilenyocèntric i constitucional. Un invent terminològic útil per intentar que el sobiranisme quedi just per sota de la racionalitat política, en especial per comparació amb la candidatura-prozac de la felicíssima Carme Chacón.
En canvi, sí que crec en l'existència de l'espanyol emprenyat (español cabreado, suposo). És ben real i es manifesta corpòriament en cap de setmana, normalment pels volts del passeig de la Castellana i la plaça de Colón, a Madrid. Pel que sembla, aquest paradigma hispànic té dues motivacions bàsiques per protestar al carrer una vegada i una altra: la unitat d'Espanya i la destrucció de la família.
És curiós perquè es tracta de dos problemes de caire metafísic. L'espanyol emprenyat, en definitiva, pateix dues malalties de l'ànima, dues malenconies del cor, dues nostàlgies dels sentiments.
Aquesta melangia hispànica es dóna -paradoxalment- en una societat que ha disparat la seva renda en els últims vint anys, que viu en un Estat que reconeix la seva identitat i que la projecta a l'exterior amb gran exhibició de mitjans. Espanya, a més, ha fet de la seva capital una ciutat del segle XXI, amb unes infraestructures envejables des de la major part de les grans conurbacions europees. Un lloc per on circulen molts diners procedents de les antigues empreses públiques i de les noves multinacionals.
I la família? Bé, gràcies. Amb tanta salut que fins i tot els homosexuals s'han tornat conservadors i passen pel matrimoni. La gent es casa més que mai, més d'un cop i tot. Però ells segueixen emprenyats. Com aquell pacient que, amb la mà a l'estómac, es queixa cada dia de Waterloo.
Salvador Cot: L'espanyol emprenyat (Avui)
