lo carrer del riu

lo carrer del riu

24 de maig, 2008

La PDE deixarà un marge de temps al govern abans d'iniciar batalla legal

Després de l’èxit de convocatòria de la primera manifestació massiva de la segona guerra de l’aigua, la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) deixarà un marge de temps als dos governs abans d’iniciar batalla legal i de portar les reivindicacions a Barcelona. L’executiu aragonès no ha tingut tanta paciència i ha tirat pel dret, mentre els científics preparen per a la setmana vinent un document que es preveu força dur amb un projecte que cada dia sona més a excusa. La gran pregunta és què s’amaga al darrere.

La intenció del moviment social és deixar passar uns dies per veure com reaccionen els executius català i espanyol davant l’èxit de la convocatòria de diumenge passat a Amposta, els arguments que s’hi van defensar i la previsió d’augment de cabals emmagatzemats a les conques internes, un cop quantificades les darreres pluges. Si un cop transcorregut aquest temps prudencial tot continua igual, haurà arribat el moment de moure fitxa.

El govern aragonès, molt pressionat pels regionalistes del PAR (decisius per sustentar el govern regional liderat pels socialistes), ja ho ha fet. El seu president, Marcel·lí Iglesias, va anunciar dimarts la interposició d’un recurs contenciós administratiu contra la construcció de la canonada que ha de prolongar el minitransvasament fins a Barcelona. El seu punt de partida legal és que les darreres dades pluviomètriques han fet que que el reial decret que empara la construcció de la canonada haja perdut vigència i, per tant, s’haja de derogar.

Aquesta és també la justificació sobre la qual es basaria una de les tres alternatives legals que té oberta la PDE, en forma de recurs d’inconstitucionalitat. Tanmateix, és una via lenta i “amb poques possibilitats d’èxit sense suport polític, ja que iniciatives d’aquestes característiques només les poden prendre institucions com l’executiu aragonès”, segons manifestava el portaveu de la plataforma, Manolo Tomàs. En tot cas, el mateix dirigent del moviment social reconeixia que aquest flanc estava cobert precisament gràcies a la bel·ligerància del govern d’Iglesias, que ja ha anunciat que pensa arribar fins al final.

La segona possibilitat de tombar la prolongació del ministransvasament als tribunals passa per ajudar (d’una forma que encara no està definida) a articular les possibles denúncies legals que puguen presentar els propietaris de les finques que hauran de ser expropiades per permetre el pas a la canonada. Aquesta opció està estretament lligada a un tercer front, consistent a encetar una línia d’atac paral·lela a la de la PDE al voltant dels ajuntaments d’arreu del país per on ha de transcórrer el tub. En aquest sentit, la plataforma “buscarà fórmules en els propers dies” (en paraules del mateix Tomàs) per coordinar els consistoris amb les institucions ebrenques que s’hagen manifestat contràries a la interconnexió de xarxes, com les ja adherides al manifest de la Cambra de Comerç de Tortosa.

Definit el marc de la lluita jurídica, queda una altra tasca per fer: portar les mobilitzacions a l’àrea metropolitana. La primera acció d’aquesta mena protagonitzada per la PDE es produirà dilluns que ve. Aprofitant la segona reunió de la Taula de la Sequera, la Plataforma convocarà una concentració davant del palau de Pedralbes (seu de la cita) que es traduirà en una acció al carrer encara per determinar. Una mena d’aperitiu a la progressiva articulació d’una xarxa ciutadana de suport a la plataforma a l’àrea metropolitana que no només plantejarà batalla a la canonada, sinó que durà a terme actuacions en favor d’una nova gestió de l’aigua en cas que finalment el tub acabe sent una realitat.

La setmana vinent també es preveu clau en un altre front, el científic. La Fundació Nova Cultura de l’Aigua té previst manifestar-se de forma contundent en contra de l’aposta inamovible per la canonada. Un dels membres més destacats, el catedràtic Pedro Arrojo, alertava en un article publicat a El País dimecres que davant la crisi actual cal obrir un debat sobre el “cru problema de fons”, és a dir, el “desmesurat creixement urbanístic de Barcelona i Tarragona, per un costat, i el creixement insensat de nous regadius a la conca de l’Ebre”.

Una Catalunya molt seriosa cau davant l'Argentina (0-1)

Els Segadors La federació catalana vol pujar un altre esglaó després del Catalunya-Argentina d'aquest vespre al Camp Nou (0-1). Jordi Roche vol deixar al seu successor l'encàrrec de crear una Copa de les Nacions per al 2009. Juntament amb Euskadi, es buscarà un torneig en què es deixi d'un costat la festa, el sentiment i la reivindicació i comenci el futbol en estat pur i la competició. "Necessitem que la gent ens recolzi per aconseguir aquesta meta", ha sentenciat Pere Gratacós, un seleccionador que vol competir per uns punts, per una classificació, Perquè hi ha afició --42.380 espectadors han assistit al Camp Nou--, perquè aquí és l'esport rei i perquè la selecció ofereix qualitat malgrat les absències. El Camp Nou s'ha convertit durant unes hores en una bombonera, com l'estadi del Boca. L'assumpte és que les pancartes, de tots colors i per a tots els gustos, han vestit i donat color a les grades. A l'enorme pancarta groga amb el lema "Independència Països Catalans", present a tots els partits de la selecció, se n'han sumat aquest vespre moltes més citant Quilmes, Rosario, Buenos Aires.

Els argentins han posat color, soroll, marxa i suport a la seva nacional mentre que els catalans han lluït milers d'estelades i s'han sumat a la festa argentina. Des dels "bosteros de València" fins "als pibes de Castefa". Això sí, també hi ha hagut suport als d'aquí. Com aquella pancarta que recolzava Triguero, anomenat Triguerinho, el golejador del Vilanova. O "La força d'un sentiment", aquella llegenda que uneix els periquitos, orgullosos al tenir nou jugadors del planter a la selecció. Hi havia escenari, grada, festa. Hi havia l'Argentina, el millor rival, i es notava Catalunya, una selecció amb absències --Puyol, Oleguer, Jarque, Cesc, Xavi, Sergio García, Tamudo-- que ha donat guerra a la candidata a l'or olímpic. Gratacós s'ha envoltat d'un bon grup, d'uns jugadors amb molts minuts a les cames i bon ritme de competició. El tècnic ha volgut competir, que és el que desitja en un futur. Tal com ha dit Jordi Roche, el president de la catalana que avui ha presidit el seu últim partit, el 200 de la selecció, "s'ha de passar dels partits de sentiment als de competició". Potser per això no han estat presents a la llotja el president del Barça, Joan Laporta, l'amfitrió, i el president de l'Espanyol, Daniel Sánchez Llibre. Aquesta ha estat la gran diferència entre els jugadors argentins i els catalans. Els sud-americans es preparen per a la cita olímpica mentre que els catalans només tornaran a jugar per Nadal.

Gent d'Esquerra aposta per la unitat dins el partit i obre les portes a "les forces catalanistes" per treballar pel concert econòmic

El secretari general d'ERC i promotor de la candidatura Gent d'Esquerra, Joan Puigcercós, ha presentat aquesta opció com la "part tranquil·la" dels republicans i ha assegurat que aspira a pactar amb les forces catalanistes per aconseguir el concert econòmic el 2010.

Puigcercós ha efectuat aquestes declaracions als mitjans de comunicació abans de començar l'acte central de la campanya de Gent d'Esquerra --que es presenta al congrés d'ERC del mes de juny-- al recinte firal de La Farga de l'Hospitalet.

El líder republicà ha dit que "aquest congrés servirà per definir línies estratègiques" i que si "fa quatre anys es va definir una línia estratègica, la del creixement polític, de consolidació política, en aquest nou cicle s'ha d'obrir un nou horitzó nacional" com, segons el seu parer, reclama la ciutadania catalana.

"Ens vam fixar dos grans objectius: un, treballar per una majoria social perquè aquest país pugui ser independent, però també un objectiu a curt termini que passa pel concert econòmic", ha dit Puigcercós.

Treballar amb totes les forces polítiques

El representant de la candidatura Gent d'Esquerra ha assegurat: "Volem fer que el 2010 les forces polítiques que vulguin treballar amb nosaltres ho puguin fer, de la mateixa manera que el 2003, volem treballar amb totes les forces polítiques de Catalunya".

Per això, ha deixat les "portes obertes" a totes les opcions polítiques "de tradició democràtica, catalanistes, que vulguin treballar per un nou horitzó el 2010, que permeti avançar en el concert econòmic".

Puigcercós ha assegurat que "sense el concert econòmic, sense els impostos que paguen els catalans però que se'n van a Madrid i en tornen molt pocs, sense aquests recursos, sense aquesta capacitat de poder decidir, el país no pot avançar".

Necessitat de recursos

A aquest respecte, ha afegit: "No podem parlar de Rodalies, d'aeroports, de salut, de model educatiu propi en condicions sense aquests recursos i per tant, el poder de decidir passa pel concert econòmic".

Per la seva part, el representant d'ERC al Congrés i candidat de Gent d'Esquerra a la secretaria general del partit, Joan Ridao, ha dit que la seva candidatura "no només no ha tancat cap porta, sinó que proposa generositat per l'endemà de les eleccions".

Isabel-Clara Simó: I serem lliures

Tot i no ser futbolera, he sentit el soroll frenètic de la campanya anti-Laporta, basada en dos principis: un, que ha perdut tots els títols de la temporada (cosa que és, en efecte, molt irritant), i dos, que és nacionalista. Altres presidents, en la mateix cas, no han estat linxats. Doncs bé, jo m'imagino la propera temporada de futbol amb un president nacionalista i un entrenador nacionalista, una avinentesa que jo no recordo que s'hagi produït mai. I em sembla un símptoma d'un canvi de mentalitat a Catalunya. Ho dic, esclar, arran de l'enquesta de la UOC que diu que el 36,5% dels catalans estarien a favor de la independència, cosa que, donada l'abstenció i els vots en blanc, seria una victòria segura. I ho dic perquè els empresaris (res més seriós que un empresari), estan a favor d'un eix Barcelona-València. I ho dic perquè Solbes s'ha pixat en els catalans i Zapatero en els bascos: els ha fet més por el diàleg, que vol dir quilòmetres de senyores sangil dimitint, que no el preu que pagaran: l'augment de l'independentisme. ¿O es pensen vostès que el bon resultat dels socialistes a Catalunya eren a favor del socialisme? No senyor: eren contra el PP, que havia humiliat repetidament Catalunya. Vostè, senyor Solbes, dirà que està per sobre de la llei i que en qüestió d'estatuts un ministre té més valor que la sobirania popular, però aquestes coses, en política, es paguen. Si això fos la borsa, vostè acaba de fer apujar les accions de l'independentisme. Així doncs, serem independents. I a curt termini, com diuen Carod i López Tena, i tindrem aliats internacionals, i els crits dels espanyols se sentiran a la lluna. Però no ens sobrarà ningú, perquè som plurals. I serem lliures.

Catalunya-Argentina, molt més que un partit

Tot i que la Lliga es va liquidar el cap de setmana passat, avui hi ha futbol amb el partit amistós al Camp Nou entre les seleccions catalana i argentina. Quan falten poques hores per al matx, podem fixar-nos en un aspecte extrasportiu que envolta el partit: la data. Entre el 18 i el 25 de maig de 1810, ara fa gairebé dos segles, es va produir al Riu de la Plata, aleshores sota el jou espanyol, l'anomenada Revolució de Maig, l'embrió de la independència de l'Argentina, que arribaria sis anys després.

Arran d'una setmana de revoltes, el 25 de maig de 1810 es va destituir l'últim virrei espanyol a Buenos Aires i es va substituir per la Primera Junta de govern. Aquella junta revolucionària era integrada per nou membres, tots d'origen crioll excepte dos comerciants... catalans: Domènec Matheu i Xicola i Joan Larrea i Espeso (o Larreu). Matheu i Larrea formaven part d'una milícia de sometents catalans a Buenos Aires, els Voluntaris Urbans de Catalunya, fundada inicialment per aturar els intents d'invasió anglesa de 1806 i que posteriorment es va sumar a la revolta contra el virrei castellà.

Després de la Revolució de Maig, Matheu va arribar a ser president de la junta revolucionària el 1811; i Larrea va ser un dels membres més participatius de l'assemblea general constituent de 1813, en la qual es van eliminar els títols de noblesa, es va alliberar els indígenes de l'obligació de pagar tributs, es va abolir la Inquisició i la pràctica de la tortura, i es va establir la creació de l'esquadra naval argentina, la moneda nacional, l'escut i l'himne (l'acta d'oficialització del qual porta la seva signatura).

La Fundació Catalunya-Amèrica disposa d'un completíssim article sobre la important presència catalana durant el període de la independència de l’Argentina. I el Casal Argentí de Barcelona prepara per al 2010 el bicentenari de la independència argentina.