Puyal 230408
El Barça ha jugat com mai però s'ha quedat a mig camí com tantes altres vegades, amb un marcador (0-0) que el condemna a jugar-se el destí a Old Trafford, un mal escenari per mantenir-se i sortir amb vida. Però Moscou segueix a la vista i no hi ha cap raó per rendir-se per més ferotge que es posi el Manchester al seu temple. El Barça té llicència per somiar, perquè no? També pot maleir-se per no viatjar a terres angleses amb un gol a la butxaca, després de passar-se 90 minuts buscant-li les pessigolles a un rival que l'hauria pogut deixar molt tocat només de començar, amb el penal que Cristiano Ronaldo ha llançat fora, i que ja no ha fet gaire més que defensar-se.
Aquesta nit, el Barça s'ha comportat com no ho ha fet en tota la temporada. Ha mirat de dalt a baix el poderós Manchester i s'ha obligat a ser un equip com déu mana, conscient que la Champions és la seva última esperança. Emparat en una motivació inusual, molt lluny de la imatge que ha mostrat a la Lliga, ha donat gust veure'l donant la cara per més que no hagi arribat a trobar un forat entre aquesta teranyina que no s'ha arribat a trencar. En l'últim instant, sempre hi havia un anglès emboscat, o dos, o tres, un gran grup disciplinat que es tanca així que intueix perill.
I això que tot hauria pogut ser pitjor. Quan molta gent ni tan sols s'havia assegut, l'eufòria que destil·lava un Camp Nou entregat, sense gens ni mica de rancor, ha patit un terrible col·lapse. El rellotge s'acostava al minut dos, i Cristiano Ronaldo estava davant del punt de penal. A punt per xutar. A Milito se li han escapat les mans i el Barça s'enfrontava al pitjor partit possible. Horror. Pànic. Però al malabarista li ha fallat el truc, ha enviat la pilota fora i la nit s'ha obert de bat a bat per a un equip que qui sap com hauria respost a un cop tan dur. La sort l'ha salvat d'aquest turment i s'ha animat, en una exhibició de fe i sacrifici que ha tornat a la memòria sensacions perdudes.
El Camp Nou ha rugit com en els seus millors temps. El Manchester s'ha mantingut ferm, sota una intensa pressió al centre del camp, sempre a sobre, sense cedir mig metre, disfressat amb tres puntes però cuirassat des del principi fins al final, perquè tant Rooney --ni se l'ha vist-- com Tévez estaven més per tapar que per atacar. Cristiano Ronaldo era l'únic que corria cap endavant, fins que ha perdut
força i ha deixat de fer croquetes, i només ha començat a córrer. A Ferguson se li ha vist el llautó. No estava per anar a guanyar el partit. En tenia prou d'aguantar, ben tancadets, ben enganxadets i deixar córrer el rellotge, confiant-ho tot a la força d'Old Trafford.
El Barça, no. El Barça ha atacat, descaradament escorat a la dreta, fidel a la consigna que Rijkaard llança des de la banda. I hi han anat l'un darrere l'altre, amb Deco d'escuder, reaparegut per al gran dia. A l'altra banda, Iniesta ha caigut en l'oblit i al centre Etoo estava espès. Estava a tot arreu, però mai al lloc precís, ara un pas endavant, ara un pas enrere, incapaç d'afinar el punt de mira. I així fins al final, amb més voluntat que cap altra cosa. Li ha faltat fins i tot picardia en una acció en què podia haver provocat penal i ha volgut continuar endavant.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos del partit.
Puyal 230408
Aquesta nit, el Barça s'ha comportat com no ho ha fet en tota la temporada. Ha mirat de dalt a baix el poderós Manchester i s'ha obligat a ser un equip com déu mana, conscient que la Champions és la seva última esperança. Emparat en una motivació inusual, molt lluny de la imatge que ha mostrat a la Lliga, ha donat gust veure'l donant la cara per més que no hagi arribat a trobar un forat entre aquesta teranyina que no s'ha arribat a trencar. En l'últim instant, sempre hi havia un anglès emboscat, o dos, o tres, un gran grup disciplinat que es tanca així que intueix perill.
I això que tot hauria pogut ser pitjor. Quan molta gent ni tan sols s'havia assegut, l'eufòria que destil·lava un Camp Nou entregat, sense gens ni mica de rancor, ha patit un terrible col·lapse. El rellotge s'acostava al minut dos, i Cristiano Ronaldo estava davant del punt de penal. A punt per xutar. A Milito se li han escapat les mans i el Barça s'enfrontava al pitjor partit possible. Horror. Pànic. Però al malabarista li ha fallat el truc, ha enviat la pilota fora i la nit s'ha obert de bat a bat per a un equip que qui sap com hauria respost a un cop tan dur. La sort l'ha salvat d'aquest turment i s'ha animat, en una exhibició de fe i sacrifici que ha tornat a la memòria sensacions perdudes.
El Camp Nou ha rugit com en els seus millors temps. El Manchester s'ha mantingut ferm, sota una intensa pressió al centre del camp, sempre a sobre, sense cedir mig metre, disfressat amb tres puntes però cuirassat des del principi fins al final, perquè tant Rooney --ni se l'ha vist-- com Tévez estaven més per tapar que per atacar. Cristiano Ronaldo era l'únic que corria cap endavant, fins que ha perdut
força i ha deixat de fer croquetes, i només ha començat a córrer. A Ferguson se li ha vist el llautó. No estava per anar a guanyar el partit. En tenia prou d'aguantar, ben tancadets, ben enganxadets i deixar córrer el rellotge, confiant-ho tot a la força d'Old Trafford.
El Barça, no. El Barça ha atacat, descaradament escorat a la dreta, fidel a la consigna que Rijkaard llança des de la banda. I hi han anat l'un darrere l'altre, amb Deco d'escuder, reaparegut per al gran dia. A l'altra banda, Iniesta ha caigut en l'oblit i al centre Etoo estava espès. Estava a tot arreu, però mai al lloc precís, ara un pas endavant, ara un pas enrere, incapaç d'afinar el punt de mira. I així fins al final, amb més voluntat que cap altra cosa. Li ha faltat fins i tot picardia en una acció en què podia haver provocat penal i ha volgut continuar endavant.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos del partit.
