Que el dia de reflexió, és a dir, del silenci, sigui el Dia de la Dona Treballadora és una manca de respecte. Ja ho vaig dir quan les van anunciar, les eleccions espanyoles: a qui se li acut haver fet coincidir el silenci, tan lloat en totes les religions com a atribut desitjable en les dones, amb la celebració de la seva llibertat? Ja sé que molta gent en fa brometa –som a l’època del ha, ha, ha–, i que qualsevol cosa relacionada amb les dones (ometent-hi els assassinats, esclar) els mou o bé a riure o bé a dir despropòsits.
Recordem, però, que la revolució de les dones ha estat la més poderosa del segle XX, i que ho ha estat sense armes ni violència (l’única violència és la que hem rebut les dones, ja que mai no l’hem exercida, com a moviment feminista), i s’ha fet gràcies a la insistència. Que te’n fots? Doncs, dues tasses. ¿Que ho ridiculitzes? Doncs més denúncia. ¿Que et rebenta que ens n’anem sortint, del paper de la submissió i de rentar els plats i cosir el botons de la teva camisa? Doncs t’aguantes.
En aquests moments, en què s’acaba la campanya, on tot ha brillat excepte la intel·ligència, a què els mitjans de comunicació han dedicat una atenció obsessiva, encara és més impopular protestar per la coincidència. Si el que dius coincideix amb el que diu el poder, ets un personatge còmode i acceptat; però, quan dius ni que sigui una coma diferent del discurs del poder, no caldrà que aquest et crucifiqui: està ple de sicaris que ho faran per ell. Això és així des del Paleolític i ho sap qualsevol que ho hagi provat.
Tot plegat és horrible: els diners que ens han fet gastar, el temps que ens han fet perdre, el càlcul d’un resultat que ja sap tothom d’antuvi. Que pesats que són, marededéusenyor!
Milers de persones es manifesten pel centre de Barcelona per reclamar el dret a l'avortament lliure. És la reivindicació escollida aquest any per al Dia Internacional de la Dona Treballadora, i s'hi senten lemes com el clàssic "Nosaltres parim, nosaltres decidim".
