Malgrat que el 1968 el cantant havia sigut vetat a tot arreu, el rector de la universitat, José Botella Llusiá, oncle d'Ana Botella, la dona d'Aznar, li va permetre cantar. I qui li havia de dir: el trobador valencià estava allotjat a l'Hotel Madrid, al carrer Carretas, a quatre pams de la seu de la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol, on anirien a parar uns quants estudiants després del concert. A la policia li havia pujat la mosca al nas amb tanta cançó.
Raimon-18 de maig a la Villa22 de maig, 2008
Raimon reviu el concert a la Complutense de fa 40 anys
Solbes diu que dels 400 euros... no sé, no sé !!!
El vicepresident segon i ministre d'Economia i Hisenda, Pedro Solbes, ha afirmat avui que la deducció de 400 euros a l'IRPF per a assalariats i pensionistes esgota "gairebé" el marge de maniobra del Govern per prendre mesures discrecionals de cara a la desacceleració de l'economia.
Solbes ha afegit que espera aconseguir al tancament de l'any un "lleuger superàvit", encara que ha advertit que encara és aviat per a treure conclusions referent a això. També confia que la deducció fiscal de 400 euros, que encara no ha entrat en vigor, "tingui algun impacte expansiu en l'economia".
El ministre d'Economia i Hisenda ha reconegut que les dades de comptabilitat nacional publicats per l'INE ahir mostren que l'economia espanyola ha patit "indubtablement un afebliment notable respecte el trimestre anterior".
Ni finançament ni RES. INDEPENDÈNCIA JAAA !!!
Montilla s'enroca i diu que la interconnexió es farà tant si plou com si no plou
La canonada per portar l'aigua de l'Ebre a Barcelona es construirà de totes totes. Una altra cosa és si es farà servir a la tardor o l'hivern vinents per evitar les restriccions d'aigua a la regió metropolitana de Barcelona. Si quan la canonada estigui construïda el volum de reserves als embassaments és suficient, no es farà servir. Però l'obra no té marxa enrere. Així ho va aclarir ahir al Parlament el president de la Generalitat, José Montilla, després d'una setmana de declaracions i contradeclaracions confuses de la ministra de Medi Ambient, el vicepresident Carod-Rovira, el delegat del govern a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, i els tres partits del govern. El Parlament ha aprovat per unanimitat crear una taula de l'aigua per decidir les solucions de futur.
VilaWeb/ElPunt: Montilla afirma que la canonada de l'Ebre es farà encara que s'omplin els pantans
DOGC: L'ACA fa públiques les 764 finques que expropiarà per construir la canonada del transvasament
El Consell de Seguretat Nuclear vigilarà molt de prop la central d'Ascó
Amb lupa. Així és com el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) vigilarà la central d'Ascó d'ara en endavant, després de la fuita del novembre del 2007 que es va descobrir fa un mes i mig. L'ens regulador de la indústria atòmica va tractar en el ple d'ahir de l'incident i va informar que la direcció de seguretat nuclear ha proposat «un pla d'inspecció reforçada i una comissió de seguiment integrada per experts en seguretat nuclear i protecció radiològica». El ple del CSN també va ser informat de l'informe que la central d'Ascó va enviar-li divendres de la setmana passada amb les propostes de millora de la planta. Pel que fa als controls radiològics, el CSN va confirmar que cap de les més de 2.000 proves realitzades ha estat positiva i que no hi ha motius per fer més controls». -No me creo na!!!
VilaWeb/ElPunt: La central d'Ascó tindrà un comitè de seguiment i un pla d'inspecció reforçada
Carod anuncia que es reunirà amb el lehendakari la setmana que ve
Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat, ha anunciat aquest dijous que la setmana que ve es reunirà amb el lehendakari, Juan José Ibarretxe. Carod ha explicat que es tracta d'una visita institucional emmarcada en el conjunt de visites que es fan entre els governs dels diferents països.
Carod ha matisat però, que Catalunya manté més similituds amb Escòcia que amb el País Basc. Per Carod l'any 2014 "és una data possible perquè Catalunya es plantegi la independència".
Marta Cid: Ni emergència ni interconnexió
Aquest diumenge, la gent de l'Ebre hem tornat a omplir els carrers d'Amposta de blau i de nusos blancs. Érem molts, tants com fa sis anys: els de sempre, alguns de nous que abans no hi venien, no gaires, i alguns que venien i ara han deixat de venir. Sembla que sigui lògic i natural que un canviï el discurs quan passa del govern a l'oposició, o a l'inrevés. Sembla que aquells que no canviem el discurs haguem de donar explicacions, fins i tot. Doncs no, no canviem el discurs perquè dèiem i diem el que sentíem i el que pensàvem, amb el cor i amb el cap. I si això a algú no li encaixa, i si això és inusual i atípic entre la classe política, doncs ho assumirem: som inusuals i atípics, mantenim les conviccions, i lluitem al carrer per elles, als despatxos, al Parlament, al Senat, als ajuntaments, i fins i tot alguns companys que no poden acompanyar-nos a les manifestacions ho fan des de dins del mateix govern.
És cert, i vull dir-ho ben alt, estic cansada que em preguntin per què vaig a la manifestació, i que al mateix temps ningú s'estranyi el més mínim que alguns que no hi han anat mai hi vagin, i d'altres que hi van anar sempre, ara no hi vagin. Ho diré per darrera vegada, vaig a la manifestació pel mateix motiu que hi anava quan el pla hidrològic, pel mateix motiu que hi anava contra el pla Borrell, o contra el minitransvasament: perquè estic i estem en contra dels transvasaments, contra els macro del PP i CiU amb 1.050 hm³ anuals per a tota la vida, contra el transvasament del Roine que suposa una idea de país insostenible, i contra els micro de 30 hm³ una vegada a la vida, segons ens diuen. I per a mi, i per a tots els companys d'Esquerra de l'Ebre, la defensa del nostre territori està per sobre de qualsevol oportunisme. No anem contra ningú, estem a favor del territori i del país.
Aquesta primavera ens han plogut nusos blancs. Continua plovent i s'ha acabat l'emergència nacional tan proclamada. Amb una mica de sort, plourà prou per passar fins al maig de l'any vinent, data mítica per a la construcció de les dessalinitzadores. Avui hem passat del 20% de reserves a més del 32%, i encara cal esperar que l'aigua que ha plogut aquests dies arribi tota als embassaments, i els pronòstics són que continuï plovent. Molts catalans s'han cregut que estàvem en una situació d'emergència nacional, i que per aquest motiu calia fer un transvasament en contra de la mateixa filosofia dels partits del govern. Cal que refem els números dels cabals necessaris, amb tota la transparència del món, i si els números ens donen que podem arribar fins al maig vinent s'ha de replantejar tot. Si no ens haurem de creure a aquells que diuen que el que es pretén és aprofitar l'excusa de la sequera, per tirar endavant allò que ja es volia fer: interconnectar les xarxes.
Les obres encara no han començat, i ja no hi ha cap pressa, i el govern ha de ser coherent amb el que ha estat dient fins avui, perquè, si no ho és, les Terres de l'Ebre tindrem molts motius per pensar que ens han enganyat, i amb nosaltres a tot el país.
Narcís Prat: ¿Sequera? ¿Quina sequera?
Un visitant que arribés avui a Catalunya i la recorregués visitant primer el Montseny, després es dirigís al Cadí, des d'allà baixés pel Segre i tornés a Barcelona travessant la Segarra, al ser informat al final del seu recorregut que el principal problema dels catalans és avui la sequera, preguntaria intrigat: "¿Quina sequera? He vist els rius amb un bon cabal, les fonts brollant, les plantes florint, els camps verds... ¿On és la sequera?". A Catalunya no hi ha sequera. Si els embassaments no s'han omplert prou per al consum humà futur no és per la sequera: és un problema de gestió.
És a dir: el problema és el risc de talls d'aigua a la regió metropolitana en una data anterior al mes de maig del 2009. No parlem, doncs, més d'una sequera que és inexistent. Parlem d'un risc... ¿realment greu? La gestió del risc no es pot fer des de la recerca de la certesa absoluta que una cosa no passarà. Això és impossible, i no obstant és el que estan fent els governs català i espanyol amb la hipòtesi que no plourà més. I per minimitzar un risc físic (la falta d'aigua) estan generant un perill molt més gran: la fractura de la societat catalana en dos: els pro i els antitransvasament de l'Ebre.
La gestió sostenible de l'aigua requereix avaluar els riscos tenint en compte tant la garantia del recurs com la sostenibilitat ambiental i els aspectes socioeconòmics. El problema del proveïment urbà de Barcelona es veu, per part dels governs central i autonòmic, únicament des del primer punt de vista, i en canvi està generant un risc molt gran de bancarrota econòmica i de desafecció social cap a la política que no es percep.
Però, realment, ¿el risc de desproveïment és tan gran?
En aquests moments ja han entrat als embassaments de les conques internes de Catalunya més de 60 hectòmetres cúbics d'aigua, una quantitat superior als hectò- metres cúbics que el futur microtransvasament de l'Ebre pot proporcionar abans del maig del 2009. Per tant, el decret llei que el permet hauria de ser suspès immediatament, i l'obra, anul.lada. Per una altra part, les previsions meteorològiques fetes a mitjà termini assenyalen que aquest any 2008 serà humit, amb precipitacions superiors a la mitjana. Per tant, la suposició que no plourà més fins al maig del 2009 té una probabilitat molt baixa de convertir-se en realitat, i hauríem d'acceptar com a hipòtesi que arribarà aigua als embassaments abans del maig del 2009, i no només que no plourà gens ni mica.
Cada vegada hi ha un risc més baix de desproveïment abans de la data fatídica, mentre que cada vegada el risc de confrontació social és més gran si s'insisteix en un microtransvasament costós i innecessari. ¿Quin dels dos riscos és el pitjor? Un partit que va governar Catalunya durant gairebé un quart de segle va perdre el poder per minimitzar el risc social.
A més a més, econòmicament aquest transvasament és una ruïna, i molt ineficient. Fent una inversió de 90 milions d'euros (la meitat del que s'ha pressupostat que costarà la canonada) seria possible construir un tractament terciari en la depuradora del Besòs i totes les conduccions necessàries per establir al pla de Barcelona i a la cubeta de la Llagosta un sistema de reutilització de les aigües que podria proveir la zona amb més aigua que la que els proporcionarà el transvasament que la transportarà de manera puntual.
Aquesta seria una infraestructura permanent que podria treballar sempre. I encara es disposaria de 90 milions d'euros més per escometre altres obres necessàries. A més a més, amb aquesta opció, s'invertiria en tecnologies d'última generació, no només en una canonada que no aporta res a la innovació, una paraula molt en voga en els programes polítics i a la qual s'apunten els països que miren al segle XXI. Que s'ofereixi a les empreses a les quals s'han promès els milions del microtransvasament el canvi de cromos, innovació en lloc de canonades en el cicle de l'aigua, i tots hi sortirem guanyant.
És una llàstima que l'administració de l'aigua a Catalunya, una comunitat que ho havia fet mitjanament bé fins al present i que semblava que realment es creia això de la sostenibilitat ambiental i la nova cultura de l'aigua, ara sigui qüestionada per la vella cultura del formigó, en què els problemes es miren de solucionar mitjançant canonades, sense consens social i sense racionalitat econòmica, just al revés del que exigeix la directiva marc de l'aigua.
Però encara podem recuperar el temps perdut: que s'anul.li aquest maleït microtransvasament, que es recuperi el consens social a la mesa nacional de la sequera i que es demostri que és possible posar en marxa un model diferent de gestió de l'aigua a Catalunya.
Pedro Arrojo: Paradojas tras la lluvia
La Agencia Catalana del Agua (ACA) ha diseñado en su espacio de competencia, Cuencas Internas de Cataluña, una planificación hidrológica ejemplar; probablemente la más avanzada y coherente, no sólo de España, sino de la Unión Europea, cuando menos en el espacio mediterráneo. En este contexto, resulta paradójico que la crisis de sequía que sufre, o ha sufrido, Barcelona esté siendo gestionada tan mal. La Agencia Catalana del Agua ha tenido el coraje y la inteligencia de apostar por un modelo de planificación coherente con la nueva Directiva Marco de Aguas, basada en la modernización de redes, la gestión integrada de aguas superficiales y subterráneas, la regeneración y reutilización de caudales y la desalación de aguas de mar, desde una sólida perspectiva de recuperación del buen estado de los diversos ríos, ecosistemas y acuíferos. Desde este enfoque, se han rechazado de forma consistente las estrategias trasvasistas: tanto la propuesta por CiU de llevar el Ródano a Barcelona, como la del masivo trasvase del Ebro, promovido por el PP. Llevar el Ródano a Barcelona costaría más de 1€/m3, y trasvasar aguas de baja calidad del Bajo Ebro, no sólo encierra graves incertidumbres de disponibilidad y una evidente conflictividad social, sino que acabaría costando cerca de los 0,4 €/m3 que supone hoy desalar aguas de mar para obtener caudales de alta calidad. La planificación vigente en Cataluña garantiza olvidarse de los problemas de agua de Barcelona para un buen tiempo, aun en ciclos de extrema sequía como el que se ha venido sufriendo. Incluso se prevé lo que nunca se ha hecho en Europa: revertir un trasvase, el del Ter, del que se obtiene buena parte del agua que bebe Barcelona.
Hay un problema de fondo, el desmedido crecimiento urbanístico Desgraciadamente, la puesta en marcha de las desaladoras previstas (Llobregat, Tordera y Cunit), con una capacidad de 200 millones de metros cúbicos al año, llega tarde. Probablemente esa tardanza encierra fallos o indecisiones criticables (el anterior Ministerio de Medio Ambiente fue sin duda más diligente en Alicante, Murcia y Almería, y gracias a ello ninguna ciudad en aquella zona ha sufrido restricciones ni situaciones de emergencia). Pero, sobre todo, resulta difícil de justificar la demora en abrir el pertinente debate ciudadano sobre la eventual posibilidad de que los recursos de Cuencas Internas se agotaran antes de que las desaladoras estuvieran en servicio. Sin duda el calendario electoral jugó un papel clave al respecto; pero en ningún caso justifica la improvisación con la que se viene actuando.
Menos justificable resulta la actitud del Partido Popular y de CiU. Intentar aprovechar la emergencia ciudadana para sacar el muerto del cajón y volver a debatir la planificación basada en grandes trasvases es tan oportunista como irresponsable.
no ha estado ni está en la planificación, sino en la gestión de una situación de emergencia producida por el ciclo de sequía más duro que ha sufrido Cataluña desde que se dispone de datos climáticos fiables.
En todo caso, insistimos, la crisis en cuestión ha sido mal gestionada, con la improvisación como norma. La desaparición del Ministerio de Medio Ambiente tampoco ha ayudado ni ayudará en el futuro. Sin embargo, lo que resulta más inaudito es la forma como se ha pretendido cerrar la crisis, tras las últimas lluvias. El hecho de que, con las recientes lluvias, se haya pasado a cerca del 30% de la capacidad de embalse (cifra que se superará en breve) supone garantizar en torno a 50 hm3 de aguas superficiales. Otro tanto puede llegarse a almacenar (aunque más lentamente) en los acuíferos, fuertemente castigados por el elevado ritmo de extracciones al que han estado sometidos. Todo ello supone un volumen muy superior a los 35 hm3 que la ACA ha venido estimando como la reserva necesaria (si no llovía) para llegar hasta el mes de mayo, en el que entrará en servicio la desaladora de Llobregat. En estas circunstancias, no es aceptable ni comprensible mantener las obras de trasvase previstas como respuesta, en última instancia, a la situación de emergencia. Por el contrario, parecería razonable, por prudencia, mantener el ejemplar nivel de compromiso ciudadano conseguido hasta la fecha para ahorrar agua. De forma incomprensible, sin embargo, la decisión anunciada en principio fue justo la contraria: poder llenar piscinas pero mantener el polémico trasvase.
Podríamos comparar la situación a una emergencia médica, en la que, ante un diagnóstico de grave infección intestinal, se impusiera un severo régimen alimentario, previo a la correspondiente intervención quirúrgica, en última instancia. La decisión adoptada en principio equivale a que, ante una evidente mejoría del paciente, el equipo médico optara por permitirle comer y beber cuanto quisiera pero, eso sí, manteniendo la intervención quirúrgica, porque el quirófano ya estaba reservado... El problema, más allá de recovecos técnicos, pasa a ser de coherencia y de credibilidad política y social. Esperemos que la rectificación del presidente Montilla en lo que se refiere a poder llenar piscinas vaya seguida de una consecuente aplicación de los criterios que presidieron la decisión de hacer ese trasvase, como medida extrema en última instancia, lo que la coloca en un plano de primera instancia al aliviarse la situación de escasez.
Desgraciadamente, más allá de garantizar el agua de Barcelona (como la de cualquier otra ciudad de España), cuestión, como es bien sabido, que compartimos desde un principio de forma consecuente desde la Fundación Nueva Cultura del Agua, nadie asume debatir los grandes problemas de fondo que esta crisis debería llevarnos a considerar de cara al futuro: el desmedido crecimiento urbanístico de Barcelona y Tarragona, por un lado, y el insensato crecimiento de nuevos regadíos en la cuenca del Ebro. Y todo ello en la perspectiva vigente de cambio climático... Cataluña tiene una buena planificación de aguas, tal y como ya hemos argumentado; pero el reventón urbanístico previsto en la planificación territorial, tanto en la zona de Vic como en Tarragona, dista mucho de ser razonable y sostenible. En lo que se refiere a la Cuenca del Ebro, más de 300.000 nuevas hectáreas de regadío (que supondrán el doble de caudales de los previstos en los trasvases del Ebro proyectados por el Plan Hidrológico Nacional del PP), es una locura, tanto desde el punto de vista económico y social como, evidentemente, desde el punto de vista ambiental; sin contar con la guinda de proyectos como Gran Scala en la estepa monegrina...
La irrupción del nuevo Ministerio de Agricultura, fagocitando al de Medio Ambiente, y los ímpetus de la Generalitat, del Gobierno de Aragón y del Gobierno navarro, bajo el impulso de intereses electoralistas, no ofrecen buenos augurios. Esperemos que la movilización ciudadana sea capaz de suscitar un impulso de racionalidad y de inteligencia colectiva que nos permita promover modelos de ordenación territorial sostenibles. La sequía de Barcelona es tan sólo un aviso.