De petit, sempre m'havia preguntat quin podia ser el motiu que empenyia Juli Cèsar a l'obsessió per dominar el petit llogarret gal on resistien Astèrix, Obèlix i els seus convilatans. Era un poble de quatre cases, en el qual el sistema econòmic es reduïa a una peixeteria -d'escàs prestigi-, un ferrer no gaire productiu i una pedrera de menhirs. Per quina raó l'emperador de Roma hi destinava quatre guarnicions permanents? Per què s'entestava d'aquesta manera amb uns caçadors de senglars que no molestaven ningú?
Han passat els anys, però no puc deixar de tenir una sensació semblant ara i aquí. ¿Què pot moure a l'obstinació contra la llengua catalana a una cultura com la castellana, parlada i escrita des de Terra de Foc fins a Guinea Equatorial? Què es juga una literatura amb onze premis Nobel contra la llengua territorial que fem servir en aquest racó del Mediterrani?
Potser és l'instint del dominador, del depredador cultural al qual, com al Juli Cèsar de Goscinny i Uderzo, l'inquieta l'excepció i la resistència. Però, vistos els mapes dels dos imperis, jo segueixo pensant com Astèrix: estan bojos.
