El 25 d'agost de 1944, dos mesos i mig després del desembarcament de Normandia, una columna alemanya es retira des de Tolosa cap a París, per reforçar la resistència nazi a la capital francesa davant l'ofensiva aliada. Aquell migdia, a la Madeleine, prop d'Albi, un grup de 35 maquis dinamita el pont entre Lézan i Anduze; i col·loquen mines cada deu metres al tram de carretera, on uns 1.500 enemics queden bloquejats.
El combat s'inicia a les dues del migdia i es perllonga aproximadament durant 5 hores, en les quals els resistents reben setanta homes de reforç. A les 7 de la tarda hi ha un intent negociador; però els oficials es neguen a rendir-se davant d'uns simples guerrillers. La batalla es reprèn fins que, passades les 8 del vespre, després de la mort de més d'un centenar de soldats i del suïcidi del seu comandant (Konrad Nietzsche), uns 1.300 alemanys es rendeixen amb tot el seu material de guerra.
Entre els maquis que han iniciat l'acció sota el comandament de Cristino García, hi ha els germans Guiu Biosca. Ambdós, l'Antoni i el Guillem, són militants del PSUC, han combatut a la Batalla de l'Ebre, han viscut "els darrers dies de la Catalunya republicana", han estat als camps d'Argelers i encara participaran en l'intent d'ocupar la Vall d'Aran. Gràcies a la seva contribució en l'alliberament de França, tant ells com la dona del primer, Beneita Bagés Masip, seran condecorats amb la Creu de Guerra amb estrella d'argent de la República francesa.
Malauradament, cap d'ells no va poder alliberar el seu país del feixisme. Encara que, probablement, la més dolorosa i innecessària de les seves derrotes és que no ocupen cap lloc en la memòria dels seus compatriotes. I, sens dubte, aquesta derrota també és nostra; i, a més, la nostra vergonya. De fet, la seva constància en la lluita -més enllà de totes les adversitats- hauria de ser un exemple per a tothom.
BLOC DE PERE MUÑOZ: FLIXANCOS:ELS GUIU DE NIMES
