Puyal 210109
L'últim derbi de Montjuïc ha passat sense pena ni glòria. Ha estat un derbi de per riure (0-0), molt lluny del duel passional que es va viure a la Lliga, que l'Espanyol ha celebrat per no sortir malparat i el Barça ha beneït davant la perspectiva de liquidar el pas a les semifinals a casa seva. Ni els uns ni els altres han donat més de si, com si tots dos es donessin una treva abans de liurar batalles més exigents. L'Espanyol es juga la vida a la Lliga i la Copa li ha servit per reforçar l'esperança que Pochettino li acabi salvant el coll. Al Barça se li ha acabat la cançó que li val amb qualsevol per guanyar. Per primera vegada des del debut a Sòria, s'ha quedat sense marcar. Tampoc s'ha esforçat gaire.
Més que un derbi, a Montjuïc s'ha viscut un tempteig. I s'ha viscut en pau, el millor d'una nit que només ha deixat això per recordar. Al camp, res de res. No hi ha hagut gols perquè ningú ha rematat, en un llarg piloteig que els periquitos han acabat donant per bo per la por prèvia a una escabetxada. El Barça no ha posat gens de la seva part, en una actuació desconeguda per falta de motivació. Ha estat fred, fred, i així se n'ha anat, com si hagués pujat a la muntanya a entrenar-se.
En la seva estrena, Pochettino ha sortit amb el millor que té. Res de reservar-se, per més que la Copa no sigui la guerra per la qual haurà de lluitar de veritat. El seu primer dia el nou tècnic necessitava un cop de mà, un signe de força enmig de la inquietud que plana sobre Montjuïc. Una frenada a la caiguda lliure que ha col.locat l'equip amb la corda al coll a la Lliga. En el fons, l'aparició del Barça li ha donat un cop de mà en el seu afany de tornar al grup l'autoestima perduda, la fe, la confiança que encara no hi ha res perdut, i que amb mitja Lliga al davant hi ha vida.
Tan bon punt la pilota ha rodat, entre els periquitos hi havia la sensació que alguna cosa havia canviat. Un petit pessigolleig, una espurna, una lleugera eufòria, al contemplar que, lluny de fer-se enrere, l'equip ha fet un pas endavant, com si des de la banqueta sentís una mà empenyent-lo. Al minut, l'Espanyol ja s'ha plantat davant Pinto. Sense complexos. Res a veure amb la patètica actuació de fa una setmana quan el Poli el va tenir contra les cordes una vegada i una altra.
Al davant, és cert, no hi havia el Barça de la Lliga. Ni de bon tros. Aquesta vegada, la roda de canvis de Guardiola no ha tingut l'efecte de sempre. L'equip ha quedat empetitit i s'ha deixat fer, perjudicat prematurament a més per la lesió de Márquez als 8 minuts, i que va obligat a un canvi defensiu. Ha entrat Víctor Sánchez com a lateral i Puyol s'ha ajuntat amb Martín Cáceres, que a l'hora de treure la pilota ha condicionat negativament el joc.
El Barça no hi era. No patia al darrere per més que l'Espanyol mantingués una pressió constant, però era incapaç de controlar el partit. Tampoc ha semblat esforçar-se gaire a canviar aquesta dinàmica, com si en tingués prou d'anar fent. Així, un equip que al cap de mitja hora està acostumat a tenir les coses sentenciades ha trigat mitja hora a xutar a porta. Ho ha fet Iniesta, que s'ha decidit a abandonar una mica la banda per tocar la pilota. El Barça ho ha agraït, però enmig de la davallada periquita, a prop del descans, ha arribat l'ocasió del partit, un remat creuat de Luis García que ha llepat el pal.
I així ha seguit tot, amb un domini més accentuat blaugrana, per la presència més gran del totpoderós Iniesta. El Barça, ara sí, ha començat a jugar tranquil, mentre que l'Espanyol, a poc a poc, s'ha anat quedant cada cop més enrere, lluny de l'ímpetu inicial, esbravat com una graciosa, més a prop de l'equip a qui li tocarà patir a la Lliga. I molt. No hi ha manera que marqui un gol.
Al Barça no li ha quedat més remei que anar deixant córrer el temps, sense res a témer. Xavi ha sortir a escena i la pilota ja s'ha mogut d'allà. I no hi ha hagut res més. Ni quan ha entrat Messi, a qui Guardiola ha recorregut l'últim quart d'hora. Quasi no ha tocat la pilota, però quan ho ha fet li ha donat una velocitat desconeguda, com si no se sentís obligat a resoldre el partit contra rellotge, conscient que queda la tornada i llavors el Barça té les de guanyar.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors imatges del partit
Puyal 210109
Més que un derbi, a Montjuïc s'ha viscut un tempteig. I s'ha viscut en pau, el millor d'una nit que només ha deixat això per recordar. Al camp, res de res. No hi ha hagut gols perquè ningú ha rematat, en un llarg piloteig que els periquitos han acabat donant per bo per la por prèvia a una escabetxada. El Barça no ha posat gens de la seva part, en una actuació desconeguda per falta de motivació. Ha estat fred, fred, i així se n'ha anat, com si hagués pujat a la muntanya a entrenar-se.
En la seva estrena, Pochettino ha sortit amb el millor que té. Res de reservar-se, per més que la Copa no sigui la guerra per la qual haurà de lluitar de veritat. El seu primer dia el nou tècnic necessitava un cop de mà, un signe de força enmig de la inquietud que plana sobre Montjuïc. Una frenada a la caiguda lliure que ha col.locat l'equip amb la corda al coll a la Lliga. En el fons, l'aparició del Barça li ha donat un cop de mà en el seu afany de tornar al grup l'autoestima perduda, la fe, la confiança que encara no hi ha res perdut, i que amb mitja Lliga al davant hi ha vida.
Tan bon punt la pilota ha rodat, entre els periquitos hi havia la sensació que alguna cosa havia canviat. Un petit pessigolleig, una espurna, una lleugera eufòria, al contemplar que, lluny de fer-se enrere, l'equip ha fet un pas endavant, com si des de la banqueta sentís una mà empenyent-lo. Al minut, l'Espanyol ja s'ha plantat davant Pinto. Sense complexos. Res a veure amb la patètica actuació de fa una setmana quan el Poli el va tenir contra les cordes una vegada i una altra.
Al davant, és cert, no hi havia el Barça de la Lliga. Ni de bon tros. Aquesta vegada, la roda de canvis de Guardiola no ha tingut l'efecte de sempre. L'equip ha quedat empetitit i s'ha deixat fer, perjudicat prematurament a més per la lesió de Márquez als 8 minuts, i que va obligat a un canvi defensiu. Ha entrat Víctor Sánchez com a lateral i Puyol s'ha ajuntat amb Martín Cáceres, que a l'hora de treure la pilota ha condicionat negativament el joc.
El Barça no hi era. No patia al darrere per més que l'Espanyol mantingués una pressió constant, però era incapaç de controlar el partit. Tampoc ha semblat esforçar-se gaire a canviar aquesta dinàmica, com si en tingués prou d'anar fent. Així, un equip que al cap de mitja hora està acostumat a tenir les coses sentenciades ha trigat mitja hora a xutar a porta. Ho ha fet Iniesta, que s'ha decidit a abandonar una mica la banda per tocar la pilota. El Barça ho ha agraït, però enmig de la davallada periquita, a prop del descans, ha arribat l'ocasió del partit, un remat creuat de Luis García que ha llepat el pal.
I així ha seguit tot, amb un domini més accentuat blaugrana, per la presència més gran del totpoderós Iniesta. El Barça, ara sí, ha començat a jugar tranquil, mentre que l'Espanyol, a poc a poc, s'ha anat quedant cada cop més enrere, lluny de l'ímpetu inicial, esbravat com una graciosa, més a prop de l'equip a qui li tocarà patir a la Lliga. I molt. No hi ha manera que marqui un gol.
Al Barça no li ha quedat més remei que anar deixant córrer el temps, sense res a témer. Xavi ha sortir a escena i la pilota ja s'ha mogut d'allà. I no hi ha hagut res més. Ni quan ha entrat Messi, a qui Guardiola ha recorregut l'últim quart d'hora. Quasi no ha tocat la pilota, però quan ho ha fet li ha donat una velocitat desconeguda, com si no se sentís obligat a resoldre el partit contra rellotge, conscient que queda la tornada i llavors el Barça té les de guanyar.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors imatges del partit
