lo carrer del riu

lo carrer del riu

21 de gener, 2009

Aspanyol 0 - Barça 0

Puyal 210109 L'últim derbi de Montjuïc ha passat sense pena ni glòria. Ha estat un derbi de per riure (0-0), molt lluny del duel passional que es va viure a la Lliga, que l'Espanyol ha celebrat per no sortir malparat i el Barça ha beneït davant la perspectiva de liquidar el pas a les semifinals a casa seva. Ni els uns ni els altres han donat més de si, com si tots dos es donessin una treva abans de liurar batalles més exigents. L'Espanyol es juga la vida a la Lliga i la Copa li ha servit per reforçar l'esperança que Pochettino li acabi salvant el coll. Al Barça se li ha acabat la cançó que li val amb qualsevol per guanyar. Per primera vegada des del debut a Sòria, s'ha quedat sense marcar. Tampoc s'ha esforçat gaire. Més que un derbi, a Montjuïc s'ha viscut un tempteig. I s'ha viscut en pau, el millor d'una nit que només ha deixat això per recordar. Al camp, res de res. No hi ha hagut gols perquè ningú ha rematat, en un llarg piloteig que els periquitos han acabat donant per bo per la por prèvia a una escabetxada. El Barça no ha posat gens de la seva part, en una actuació desconeguda per falta de motivació. Ha estat fred, fred, i així se n'ha anat, com si hagués pujat a la muntanya a entrenar-se. En la seva estrena, Pochettino ha sortit amb el millor que té. Res de reservar-se, per més que la Copa no sigui la guerra per la qual haurà de lluitar de veritat. El seu primer dia el nou tècnic necessitava un cop de mà, un signe de força enmig de la inquietud que plana sobre Montjuïc. Una frenada a la caiguda lliure que ha col.locat l'equip amb la corda al coll a la Lliga. En el fons, l'aparició del Barça li ha donat un cop de mà en el seu afany de tornar al grup l'autoestima perduda, la fe, la confiança que encara no hi ha res perdut, i que amb mitja Lliga al davant hi ha vida. Tan bon punt la pilota ha rodat, entre els periquitos hi havia la sensació que alguna cosa havia canviat. Un petit pessigolleig, una espurna, una lleugera eufòria, al contemplar que, lluny de fer-se enrere, l'equip ha fet un pas endavant, com si des de la banqueta sentís una mà empenyent-lo. Al minut, l'Espanyol ja s'ha plantat davant Pinto. Sense complexos. Res a veure amb la patètica actuació de fa una setmana quan el Poli el va tenir contra les cordes una vegada i una altra. Al davant, és cert, no hi havia el Barça de la Lliga. Ni de bon tros. Aquesta vegada, la roda de canvis de Guardiola no ha tingut l'efecte de sempre. L'equip ha quedat empetitit i s'ha deixat fer, perjudicat prematurament a més per la lesió de Márquez als 8 minuts, i que va obligat a un canvi defensiu. Ha entrat Víctor Sánchez com a lateral i Puyol s'ha ajuntat amb Martín Cáceres, que a l'hora de treure la pilota ha condicionat negativament el joc. El Barça no hi era. No patia al darrere per més que l'Espanyol mantingués una pressió constant, però era incapaç de controlar el partit. Tampoc ha semblat esforçar-se gaire a canviar aquesta dinàmica, com si en tingués prou d'anar fent. Així, un equip que al cap de mitja hora està acostumat a tenir les coses sentenciades ha trigat mitja hora a xutar a porta. Ho ha fet Iniesta, que s'ha decidit a abandonar una mica la banda per tocar la pilota. El Barça ho ha agraït, però enmig de la davallada periquita, a prop del descans, ha arribat l'ocasió del partit, un remat creuat de Luis García que ha llepat el pal. I així ha seguit tot, amb un domini més accentuat blaugrana, per la presència més gran del totpoderós Iniesta. El Barça, ara sí, ha començat a jugar tranquil, mentre que l'Espanyol, a poc a poc, s'ha anat quedant cada cop més enrere, lluny de l'ímpetu inicial, esbravat com una graciosa, més a prop de l'equip a qui li tocarà patir a la Lliga. I molt. No hi ha manera que marqui un gol. Al Barça no li ha quedat més remei que anar deixant córrer el temps, sense res a témer. Xavi ha sortir a escena i la pilota ja s'ha mogut d'allà. I no hi ha hagut res més. Ni quan ha entrat Messi, a qui Guardiola ha recorregut l'últim quart d'hora. Quasi no ha tocat la pilota, però quan ho ha fet li ha donat una velocitat desconeguda, com si no se sentís obligat a resoldre el partit contra rellotge, conscient que queda la tornada i llavors el Barça té les de guanyar. FOTOGALERIA SPORT: Les millors imatges del partit

Obama suspèn temporalment els judicis als reclusos de Guantánamo

La fiscalia militar dels Estats Units, seguint les directrius del nou president del país, Barack Obama, ha demanat suspendre durant quatre mesos els judicis a les persones retingudes a la presó de la base militar de Guantánamo. S'ha presentat una sol·licitud formal aquesta matinada als jutges militars que porten els casos de Guantánamo, complint una ordre d'Obama transmesa oralment a través del secretari de Defensa, Robert Gates. Obama, que ha jurat aquest dimarts el seu càrrec, s'ha compromès a tancar la presó de Guantánamo, àmpliament criticada per organitzacions defensores dels drets humans i per altres països.

Lluís Salvadó: alguns alcaldes encara volen imposar el 'model colonial' a les Terres de l'Ebre

El secretari d'organització i delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, ha deixat clar que encara hi ha 'alguns alcaldes' que volen seguir imposant un 'model colonial' amb la instal·lació de macroabocadors o cementiris nuclears.

'Hem d'assumir que si podem tenir un macroabocador a Riba-roja, el cementiri nuclear a Ascó, o parcs eòlics és perquè tenim alcaldes que fan el que fan', ha deixat anar Salvadó, tot recordant que cap dels divuit alcaldes que té ERC es postula a favor de projectes d'aquest tipus al territori. 'Hem de fer una reflexió sobre el lloc d'on surten la majoria de projectes que no volem al territori: granges de micos, parcs eòlics, abocadors. Des d'ERC farem força per treballar radicalment cap a un altre model', ha assegurat.

En aquest sentit, Salvadó ha explicat que en els anys que ERC porta al Govern ja s'està 'construint' un model 'ambiciós, coherent i clar' per a les Terres de l'Ebre. 'Estem trencant amb el model colonial on es volia abocar a les Terres de l'Ebre el que no es volia enlloc', ha afirmat.

Així, el republicà ha lamentat que s'hagin trobat dificultats per instal·lar empreses a Gandesa perquè 'no hi ha energia', o que hi hagi una línia d'alta tensió que creui el territori i no hi hagi una subestació elèctrica al polígon Catalunya Sud. 'Hem patit un model d'extracció però no d'inversió, i són problemes gens senzills de solucionar', ha denunciat. Avui: ERC denuncia que alguns alcaldes encara volen imposar el 'model colonial' a les Terres de l'Ebre

'L'edat d'or', memòries en part inèdites d'Artur Bladé i Desumvila

Cossetània acaba de publicar 'L'edat d'or', cinquè volum de l'Obra Completa d'Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), una part del qual és inèdita. El llibre memorialístic s'havia publicat pòstumament el 1996, però solament incloïa els records d'infantesa, 'Records de noiesa'. Aquesta edició hi afegeix un text introductori titulat 'Antecedents', i una segona part, els 'Records d'adolescència'.

El fill de l'escriptor, Artur Bladé Font, va trobar el plec de fulls mecanografiats que corresponia a 'Records d'adolescència', entre el material que conserva a casa seva i que va revisar arran de l'inici de l'edició de l'Obra Completa el 2007. Aquestes primeres memòries personals, Bladé les va escriure des de Ciutat de Mèxic els anys 1957 i 1958. A 'Records de noiesa' parla de les seves vivències que van del 1907 al 1919, i 'Records d'adolescència' del 1919 al 1929. 'Són unes memòries que serveixen per argumentar la seva infantesa ('plàcida i un pèl trista') i l'adolescència posterior', segons que explica en la introducció Xavier Garcia, responsable de l'Obra Completa juntament amb Bladé Font. A més, va precedida per les quinze planes d'Antecedents, 'un resum, magnífic, del drama familiar que suposà, quan tenia dos anys, la sortida sense retorn dels seus pares cap a l'Argentina', diu Garcia, que també assegura: 'És una de les seves proses amb més intensitat psicològica, ell que –potser a causa d'aquesta mateixa separació paterna– va dedicar-se sempre a relatar la vida dels altres i dels paisatges abans que furgar en la pròpia ferida.'

3 anys del Pacte Mas-ZP: Recordem

Avui dimecres fa tres anys del pacte Mas-Zapatero, aquella encaixada de mans davant les càmeres que va acabar amb l'Estatut aprovat al Parlament de Catalunya i donava pas al text 'ribotat' que actualment regeix l'autonomia. Per 'celebrar' aquell acord que va sepultar l'ambiciós text estatutari inicial, ERC ha presentat a través d'Esquerra TV un vídeo commemoratiu recordant l'afer. Al vídeo, que duu per lema '3 anys del Pacte Mas-ZP: Recordem', s'hi poden veure diverses declaracions d'Artur Mas i Duran i Lleida defensant el text que finalment es va aprovar i on s'assegura que amb l'Estatut que van pactar 'La Generalitat no haurà d'anar a Madrid a demanar diners', una promesa ben allunyada de les negociacions pel finançament actuals.

Un article d'El Temps explica que la república catalana d'en Claris va durar més que no crèiem

La revista El Temps publica aquesta setmana un article explicant que la república catalana de Pau Claris va durar més de quatre dies. L'article cita l'últim llibre de l'historiador i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, Antoni Simon, 'Pau Claris, líder d'una classe revolucionària'. Segons l'historiador, la república va durar gairebé tot l'any 1641 i no pas una setmana, del 16 de gener al 23, com diuen les enciclopèdies.

'Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos', diu l'article.

Simon considera que la república catalana va durar del 10 de setembre de 1640, quan Pau Claris va convocat la junta general de Braços, al 30 de desembre de 1641.

El Temps: Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

Ridao i Bono es reuniran per parlar de nou sobre l'ús del català al Congrés

El portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats, Joan Ridao, té previst reunir-se en breu amb el president del Congrés, José Bono, per abordar de nou les diverses vies que podrien fer possible l'ús del català a l'hemicicle de la cambra baixa. En una entrevista a l'ACN, Ridao recorda que Bono es va comprometre amb la seva formació a obrir el meló de la reforma del reglament o bé encunyar alguna fórmula perquè els diputats que ho desitgin puguin utilitzar el català a l'inici de les intervencions, com ja es fa al Senat. "Esperem que puguem arribar a un acord aviat", afirma. No obstant, afegeix que en aquesta legislatura ERC optarà pels "fets" i no per actuar a través de "gestos" i del "simbolisme".

Josep Maria Terricabras: Viatge en el tren de l'esperança

J.M.Terricabras 200109 CATr Ahir, Barack Obama va esdevenir president dels Estats Units. Rememorant un viatge d'Abraham Lincoln, també va anar de Filadèlfia a Washington en tren. De fet, un trajecte no gaire llarg: 220 quilòmetres. Per a Lincoln, una eternitat. Obama, en canvi, el va haver de fer a marxa lenta, per no semblar que arribava massa aviat. Des de fa anys, els bisbats catalans organitzen un viatge anual a Lourdes amb malalts. Hi van en tren. En diuen El tren de l'esperança. El tren d'Obama m'hi ha fet pensar. El seu viatge cap a Washington és, per a molts, un viatge d'esperança. Obliden que també ho va ser el de Bill Clinton. Sembla, però, que aquest viatge, físic i espiritual, té un caràcter simbòlic més fort, sobretot per l'origen del nou president. Ara s'apel.la a la unitat dels nord-americans, es desvetllen tots els bons records de Martin Luther King, i fins i tot es proclama el començament d'una nova època mundial. Rodríguez Zapatero ha dit per la ràdio que "tots hem d'ajudar Obama perquè ell ens pugui ajudar a tots". La veritat és que no sé com ens ho farem --¿com ho faré jo?--per ajudar aquell que diuen que és el més poderós del món, ni sé com s'ho farà ell per ajudar-me --¡tant de bo pogués!--, però és ben clar que el messianisme està servit. En èpoques de crisi, frustració i malestar generalitzats, la il.lusió i l'esperança són molt importants. Obama ho va entendre. Des de fa mesos, el seu discurs ha generat onades de simpatia. Ahir, centenars de milers de persones van voler presenciar l'acte en directe, tot i que sabien que l'haurien seguit molt millor des de casa. Simplement volien poder dir algun dia: "¡Jo hi era!". Han anat a Lourdes, s'han banyat a la piscina que els podria guarir. Tots en sortiran refets, perquè, si no, ja no hi haurien anat. I la majoria dels que ho han vist a la televisió, també. El problema és sempre l'endemà, perquè el messies ha de complir les promeses. Obama té la sort d'haver-ne fet poques. Ell només ha dit que ho hem de fer entre tots i que hem de tenir il.lusió. Que sí, que podem. Ell ja ha pogut. ¡I nosaltres hi érem! Amén.