lo carrer del riu

lo carrer del riu

02 de maig, 2010

Ambler Moss, representant d'EUA a Barcelona durant el franquisme: 'No veig cap impediment perquè els catalans facin del seu país el que vulguin'

Ambler Moss només va viure a Catalunya del 1964 al 1966 però coneix encara ara la situació política del país millor que molts catalans. Va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura. Era l'encarregat de reunir-se amb l'oposició antifranquista, sovint d'amagat del règim. Bromeja que manté contacte amb tres expresidents: Jimmy Carter, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Pendents encara de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, Ambler Moss, professor ara de la Universitat de Miami, assegura, en un perfecte català: 'No veig cap impediment perquè no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades'. Moss també creu que, en cas de declarar la independència de Catalunya, tant la UE com els Estats Units hi donarien suport.

"No veig cap impediment perquè els catalans facin del seu país el que vulguin" (Avui)

Montilla: 'La Feria de Abril és una demostració de la pluralitat de la cultura catalana'

Aquest diumenge ha tancat portes la Feria de Abril de Barcelona, després de deu dies ocupant el recinte Fòrum de la capital catalana. Segons la FECAC, l'entitat organitzadora de la Feria i impulsora d'un manifest contra les consultes, aquest any haurien passat per la fira fins a 2 milions de persones, una xifra que cal relativitzar ja que el col·lectiu Contrastant va denunciar que sistemàticament es multiplicaven per sis les xifres d'assistència. El dia abans del tancament, el president de la Generalitat va visitar el recinte de la Feria, tal com també han fet Jordi Hereu, Josep Antoni Duran i Lleida, Xavier Trias i Artur Mas, entre d'altres. Mentre sonaven de fons les sevillanes de rigor, José Montilla va assegurar que la feria és 'una demostració de la pluralitat de la societat catalana i la cultura catalana'. Santa Paraula !!!

L'Eurogrup es reuneix per ultimar el pla de rescat de Grècia

Els ministres d'Economia i Finances de la zona euro, l'Eurogrup, es reuneixen avui de manera extraordinària a Brussel·les per ultimar el pla de rescat a Grècia. En la reunió, presidida per Jean-Claude Juncker, s'ha de discutir sobre el paquet de mesures per ajudar Grècia a reduir el seu elevat dèficit a través de préstecs d'emergència, que s'espera que ascendeixin a uns 135.000 milions d'euros fins a 2012, aportats pel Fons Monetari Internacional (FMI) i la UE.

Per garantir que no hi haurà cap incompliment en els pagaments del pla d'ajuda que rebrà per part dels països de la Unió Monetària i del FMI, el govern grec aplicarà dures mesures d'austeritat que han encès els ànims dels sindicats, amb els primers enfrontaments als carrer d'Atenes entre la policia i manifestants protestants per les mesures.

Entre les mesures que vol posar a terme el govern del primer ministre, Giorgos Papandreu, hi ha importants retallades dels salaris dels funcionaris, l'apujada d'impostos, la congelació dels salaris privats i la intenció d'incrementar l'IVA dels carburants, l'alcohol i el tabac, entre d'altres productes. Unes mesures que no són gens ben vistes pels sindicats, que ahir es manifestaren, en motiu del Dia Internacional del Treballador, en contra del pla d'austeritat grec. Les manifestacions, a més, van acabar amb enfrontaments entre manifestants i policia.

Josep Bayerri Raga: La incerta memòria

Arran de la mort de Joan Antoni Samaranch, ha tornat a esclatar la polèmica sobre la relació que molts personatges de la història contemporània del nostre país varen tenir amb el règim franquista. És un tema recurrent: és lògic, i continuarà sent-ho, perquè no es va encarar adequadament quan tocava. La classe política que va assumir el poder en la caiguda de la dictadura no va voler passar comptes en cap moment, ni que fos només moralment, amb els que havien contribuït a sostenir el règim anterior. Fou la transició: per als seus protagonistes, modèlica; i per a molts, una trampa. Com una escandalosa trampa fou la Constitució que ara eleven a la categoria de dogma infal·lible sense tenir en compte que és un paper de circumstàncies, redactat i aprovat amb la coacció dels poders fàctics franquistes (exèrcit, empresaris, món financer, Església, aparell de l'Estat, els EUA i un rei sagaç i oportunista col·locat per Franco) vigilants perquè no se superés ni en un mil·límetre la ratlla que aleshores havien fixat com a límit infranquejable. Però no és tan senzill. Els que varen viure la darrera època del franquisme no recorden, o no volen recordar, que a principis dels setanta la immensa majoria de la societat espanyola s'havia aclimatat a les condicions de vida del sistema. No hi havia llibertats? Certament. Però per a la gent que aleshores tenia menys de quaranta anys les llibertats democràtiques eren un concepte abstracte i la Guerra Civil, una nebulosa llunyana. Arreu del país la gent vivia amb la dictadura i, a excepció de nuclis irreductibles de la Falange, l'anomenat tardofranquisme ni tan sols era feixista. És clar que el sentiment de justícia i dignitat humana s'esvalotava quan el govern assassinava legalment Puig Antich, Humberto Baena, Sánchez Bravo, García Sanz, Ángel Otaegui o Txiqui Paredes Manot; però trigava poc a mirar cap a un altre costat, integrats en el model de vida imperant que ataüllava els avantatges de la societat capitalista de consum. Els pocs que lluitaven contra la dictadura eren considerats per la majoria dels seus conciutadans uns llunàtics, inadaptats amb ganes d'enredar, i se'ls miraven amb commiseració. Si els detenien molts pensaven que alguna cosa havien fet per mereixeu-ho. Els que exercien el poder no eren considerats feixistes ni tan sols franquistes sinó gent ben normal, i certament ho eren, més enllà dels càrrecs i les camisoles. Només demano que es recordin els noms dels regidors, alcaldes i quadres directius dels anys 70 a Tortosa, Amposta, Gandesa i altres viles i ciutats. La transició anomenada pacífica fou una conseqüència del menfotisme general guarnit amb manifestacions i miraculoses conversions a la democràcia. Recordo, de l'any 71, una recepció a l'Ajuntament amb periodistes i regidors. Algú va començar a insultar Marià Gil, el primer capellà que s'havia posat a treballar en una fàbrica i, després, durant 25 anys com a alcalde democràtic de Roquetes. Vaig intervenir en la seva defensa i ningú em va fer costat. El franquisme sociològic havia quallat fort al moll de l'os de la societat espanyola i avui, al cap de quaranta anys, encara és ben viu. Les recents manifestacions a favor del jutge Garzón són el contrapunt enrabiat davant l'evidència que un neofranquisme sociològic, estimulat des del PP, avança sense complexos; uns i altres embolcallats sempre amb la bandera del nacionalisme espanyolista. No oblidem que Garzón va portar a la presó nacionalistes catalans i bascos només per ser-ho (és el cas dels detinguts i torturats l'any 92) amb el silenci còmplice de la majoria de la gent, mentre que encara no ho ha fet amb cap franquista. Avui, els polítics catalans continuen elucubrant sobre què caldrà fer quan uns sàtrapes il·legítims, amb el suport del PSOE i el PP, es carreguin l'Estatut votat pel poble de Catalunya. La gent del carrer passa de tot.