El València ha enterrat el Barça i l'ha fet fora de la Copa del Rei. No només l'ha privat d'arribar a la final sinó que ha assistit feliç a l'autoimmolació d'una manera dramàtica. Al final de la primera meitat, amb un desastre defensiu indigne d'un equip gran, els de Rijkaard ja perdien 2-0, amb el golàs de Baraja, un xut d'esquerra imponent, i el de Mata, aprofitant un altre lamentable error blaugrana.
I això que el rival no ha fet res de l'altre món, perquè el Barça l'hi ho ha posat fàcil, molt fàcil. Després, en una volcànica segona meitat, i gràcies als gols d'Henry i Etoo, ha pensat que arribaria a temps. Doncs, no. No ho ha aconseguit. I el retrat que queda és el d'un equip fragilíssim, incapaç de governar un partit, que els posa a tots sota sospita. Començant per Rijkaard.
Al principi, el joc del Barça semblava invitar a l'optimisme perquè en els primers 10 minuts ha tingut la pilota i ha creat un parell d'ocasions. Però no les ha sabut materialitzar. I, és clar, el València s'ha cregut l'amo del partit. Amb raó o sense. El que no s'imaginava és que una fallada infantil de Zambrotta acabaria a la bota esquerra de Baraja per aconseguir un golàs que ha posat Mestalla dret.
El Barça, mentrestant, estava agenollat. Sense entendre què dimonis li havia passat. Era molt senzill. El València, sense fer res, guanyava. Tenia el bitllet per a la final en una mà. Només ha faltat que la defensa blaugrana protagonitzés una acció còmica en el gol de Mata per deprimir definitivament l'equip de Rijkaard.
Això estava decidit. Però, ves per on, el gol d'Henry, que havia començat de suplent, ha reanimat un Barça moribund. Un Barça que feia pena. Però víctima de la seva fragilitat ha protagonitzat una altra acció còmica. No havia passat ni un minut, quan la banqueta blaugrana celebrava el gol del francès, que apareix Mata i liquida la semifinal amb el 3-1.
Doncs, no. Tampoc ha quedat així perquè ha arribat Etoo i ha insuflat oxigen, respiració artificial, creient que encara hi havia vida. I n'hi ha hagut durant uns minuts finals volcànics, amb Mestalla amb l'ai al cor, i el Barça, sense energia gairebé, ha acabar mort a la vora. S'ha quedat, una altra volta, sense Copa. Per errors propis, sense que ningú pugui entendre com un equip que semblava destinat a realitzar grans coses acaba sempre derrotat.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos del partit
Els quatre sectors d'ERC -la gent propera al president republicà, Josep-Lluís Carod-Rovira, els que envolten Joan Puigcercós, i els corrents crítics Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista- s'han reunit avui per establir les bases de funcionament del pròxim congrés del partit republicà i, en un principi, l'únic punt de discrepància han estat les firmes necessàries per optar a la presidència i la secretària general d'ERC.
Mentre els estatuts d'ERC marquen que és necessari presentar un 10% de firmes de militants, les fonts consultades han assegurat que el sector de Puigcercós ha proposat rebaixar aquesta xifra al 5%, un percentatge que han acceptat els partidaris de Carod però no els dos sectors crítics.
Des dels corrents alternatius de Joan Carretero i Uriel Bertran s'ha proposat que no calgui un nombre establert de firmes i que un militant pugui donar suport a més d'una candidatura, una proposta que les dues altres faccions han rebutjat en primera instància.
A la resta d'aspectes de la celebració de les eleccions primàries per elegir els nous president i secretari general de la formació, les quatre faccions han trobat bastants punts d'acord. Entre ells, la data de celebració d'aquestes eleccions a les quals estan cridats els 10.000 militants de la formació, que finalment seran el dissabte 7 de juny, i per a les quals s'habilitaran col·legis electorals a totes les capitals de comarca amb seu d'ERC des de les 09.00 fins a les 20.00 hores.
A més, s'ha assegurat als quatre sectors la seva presència a la comissió encarregada d'organitzar la junta electoral per a aquests comicis interns, i que es reunirà en quinze dies.
També s'ha acordat que a la seu central d'ERC es facilitarà a totes les candidatures propaganda electoral per distribuir entre els militants, i que els locals d'ERC a tot el territori podran ser utilitzats per tots els candidats per fer els seus mítings.
Maragall comentarà públicament els detalls de la seva 'caiguda'
Pasqual Maragall ja ha llegit Mil dies amb PM. El va llegir abans de ser publicat i el comentarà públicament el dia 1, en la presentació que es farà a La Casa del Llibre. Es tracta d'una crònica escrita per Jordi Mercader, estret col·laborador de Maragall que va ser el cap de comunicació del primer tripartit.
Publicat per La Magrana, el text explica episodis com la reunió en què Miquel Iceta, acompanyat de Manuela de Madre i de tot el gabinet del president, va comunicar a Maragall que no s'havia de tornar a presentar a les eleccions: li va argumentar que no havia de posar en risc el seu prestigi amb unes eleccions que segons les enquestes no es podien guanyar. En un altre punt es relata l'esbroncada de Diana Garrigosa a José Luis Rodríguez Zapatero en el míting final de la campanya pel referèndum de l'Estatut. "Què t'ha fet el meu marit perquè el tractis així?", li va preguntar Garrigosa.
Altres episodis expliquen maniobres de l'actual president, José Montilla, que es movia per Catalunya amb Zapatero sense explicar-ho a Maragall. Tot plegat conforma una crònica personal escrita per un dels testimonis directes de tots aquests fets, un relat que combina informació i opinió i que reflecteix com es va anar covant la caiguda d'un líder que mai va encaixar amb l'aparell del seu partit i que va passar els últims temps en soledat, només amb el suport dels més propers, com Mercader i Ernest Maragall, fins que el 21 de juny del 2006 va anunciar públicament que no es tornaria a presentar a les eleccions.
Després d'haver anunciat que ha deixat la militància del PSC, d'haver insinuat que es presentaria a les eleccions generals amb el seu partit europeista i d'haver demanat, finalment, el vot en blanc, la figura de Maragall torna a entrar en escena.
Alfons López Tena és l’autor d’un best-seller, Catalunya sota Espanya, i fa contínues xerrades on un públic abundant sol quedar bocabadat. Fins ara el costum era: a) queixar-se de la nostra situació; b) apel·lar al sentit nacional de la gent sense saber com fer-ho; c) fer propostes de partit, per tal que, des d’uns pocs escons, s’esgarrapin cosetes; d) fer pedagogia a Espanya perquè ens comprenguin; e) centrar-se en la llengua i en la cultura com a únic recer; f) fer discursos abrandats per la independència sense assenyalar com arribar-hi.
López Tena, no; ell assenyala la sortida, amb la llei a la mà. Sobre ell recauen dos avantatges que poca gent té: que coneix les lleis molt bé, com a professional que n’és, i que viu dins del poder estatal, com a membre del Consell General del Poder Judicial. I sap que van a escanyar Catalunya econòmicament (port, aeroport i trens a Europa). Quan l’escoltes t’adones que clamar per la justícia, exhibir les nostres nafres o desmentir les mentides oficials no serveix de res. Sí que serveix buscar la fórmula per poder fer un referèndum legal –ell l’ha trobada–. I, si aquest es guanyés a favor de la independència, rebríem una tèbia oposició europea, una histèrica oposició espanyola i el suport d’Estats Units (que volen Europa com més esmicolada millor).
Si preguntes a López Tena com podem convèncer tanta gent, havent-hi tants espanyolistes, per guanyar aquest referèndum, et diu, amb un somriure, que fa tres segles que tenim mentalitat provinciana, que no es tracta de convèncer tothom, sinó la meitat més un. López Tena, amb Hèctor Bofill, dirigeix el Cercle d’Estudis Sobiranistes. No és cap casualitat que no sigui un partit polític.
A l'Edat Mitjana, molts pobles rendien culte a una gran varietat de ritus herètics i fosques tradicions religioses. A les acaballes del segle XVIII, Carles III va posar fi a molts d'aquests rituals. No obstant això, avui dia sobreviuen alguns, que han canviat, per descomptat, però que segueixen mantenint les seves antigues arrels. Aquest és el cas de Valverde de la Vera on, la matinada del Dijous al Divendres Sant, quan la Setmana Santa arriba al seu clímax, els naturals d'aquesta població tenen el duríssim costum de sofrir en silenci, durant la matinada, per prometenses.
Carreguen a les seves espatlles l'arada que fan servir per llaurar i, d'aquesta forma, l'estri que els serveix per a esgarrapar la terra, es torna en arada que neteja culpes o salva ànimes.
El silenci de la nit acompanya al Empalao pels carrers de Valverde, plogui o faci fred; només el dringar dels ferros que pengen de la seva creu interromp la calma d'una nit, on regna el respecte al dolor i als sentiments.
En el seu personal Viacrucis nocturn, quan els Empalaos es troben, aquests s'agenollen i el poble que assisteix sospira i calla. La matinada de la Vera guarda silencis, promeses, sofriment: és la nit dels Empalaos, és Divendres Sant a Valverde, és Setmana Santa a La Vera, Crist està mort!
Tota la nit és de gran atractiu, però augmenta en els moments quan dos Empalaos es creuen en els estrets carrers de Valverde de la Vera o passen davant l'Església Parroquial.
L'assistència massiva de turistes desllueix, potser, aquesta manifestació, on el silenci hauria de contribuir a fer-la encara més dramàtica.
Mentres l'escriptor belga, Hugo Claus, moria en un hospital d'Anvers (Bèlgica) després de practicar-li l'eutanàsia, que ell mateix havia sol·licitat, Chantal Sébire, una mestra d'escola, francesa, era trobada morta en el seu domicili, en les proximitats de Dijon (França).
Hugo Claus tenia la malaltia de l'Alzheimer i havia demanat que es posés fi a la seva vida.
Chantal Sébire patia un tumor incurable a la cavitat nasal que se li anava estenent cap al cervell i li comportava greus conseqüències, com ara un ceguesa progressiva i un dolor molt intens que no es podia tractar, ja que era al·lèrgica a la morfina. Fa uns dies va veure rebutjada per la Justícia francesa la seva petició que se li apliqués l'eutanàsia.
La portaveu d'ERC al Parlament, Anna Simó, va considerar ahir una "bona idea" que l'actual president del partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, es converteixi en líder ideològic d'ERC i que el secretari general, Joan Puigcercós, sigui el candidat a la Generalitat, tal com proposen un centenar de republicans sota el nom Esquerra Positiva.
Simó va considerar aquesta opció "sensata", i va opinar que "s'ha de parlar" sobre això, ja que Puigcercós no ha encapçalat mai unes eleccions catalanes.
Va indicar, alhora, que molta militància opina així, com ha pogut comprovar durant la campanya electoral, pel que va considerar que és una alternativa que "s'ha de mirar".
Simó va dir sentir-se "incòmoda" amb el fet que aquesta qüestió estigui en el debat públic cada dia, i va demanar "sentit comú" a tots.
L'exconsellera va considerar que un projecte com el d'ERC és "inevitable i absolutament necessari" per a Catalunya, i va afegir que el partit "no es pot permetre el luxe de prescindir de les millors persones en els millors llocs".
En declaracions a Catalunya Ràdio, Simó va dir, a més, que se sent "incòmoda" quan Carod-Rovira demana "joc net" en el procés congressual. "Si es demana joc net, sembla que en algun moment hi hagi hagut joc brut", es va lamentar.
Demanem un calendari progressiu i urgent de tancament de les centrals nuclears, la no renovació del permís d'explotació d'Ascó i el rebuig al cementiri nuclear.
Anirem des de la Delegació del Govern de l'Estat al Pla del Palau fins a la seu de FECSA-ENDESA, al Paral·lel de Barcelona.
CANC
Que quedigue clar !!!
Divendres, 3 de juny de 2011, a 2/4 de nou de la tarda, al Casal "Flor de Maig" del Masroig
Pel Poble, Gent del Poble
Festa d'Agraïment.... 6 a 1
divendres, 27 de maig de 2011, de les 20:30 a les 23:30, a la Plaça de l'Arenal.
Volem compartir amb valtros l'alegria pels resultats del passat diumenge. Volem compartir amb valtros la il·lusió per fer-nos confiança. Veniu, farem una mica de festa. I veniu sense sopar!
...per quan vingui un altre juny...
Lluís Llach-Somniem
canonització
promou la causa ...
Antoni Tahull 140610 CATr
Antoni Tahull: "Rafael Vidal, alcalde d'Ascó, ha sigut valent per defensar el seu poble davant del tema del Magatzem de Residus Nuclears"
Sant Rafael Vidal li vol fotre lo puesto al Pere Sans?
L'única cosa que se salva d'aquest 2009! Gràcies!
VISCA EL BARÇA, NOIS, que hem fet història! Gaudim-ho i deixem-nos-hi la pell!!!
Entrevista a Xavi (Avui)
Ho heu fet molt bé, Marta!!!
Marta Cid 140709 la nit a RAC1
"...però lo que no podem fer dir a l'Estatut és allò que no diu i que natros ja vam advertir que no deia. I el que no diu és que tinguem concert econòmic... Nosaltres hem fet el que havíem de fer..."
especial sobre les Terres de l'Ebre
Jesús Sorribes: les Terres de l'Ebre no poden estar al servei de l'àrea metropolitana
Els polítics de l'Ebre, sols davant el territori
Artur Gaya (Quico el Célio): 'Des de l'Ebre, tinc la sensació de mentida molt grossa'
Plataforma en Defensa de l'Ebre: 'No ens sentim representats per cap partit'
Resum de la manifestació contra el transvasament a Amposta
Opinions dels manifestants contra el transvasament
Lectura del manifest contra el transvasament de l'Ebre
'De sequera ara està clar que no n'hi ha'
Madrid, 22 de maig de 2008
Raimon-18 de maig a la Villa
Raimon-He mirat aquesta terra
Raimon reviu el concert a la Complutense de fa 40 anys 230508 CATr
Puyal 200308
I això que el rival no ha fet res de l'altre món, perquè el Barça l'hi ho ha posat fàcil, molt fàcil. Després, en una volcànica segona meitat, i gràcies als gols d'Henry i Etoo, ha pensat que arribaria a temps. Doncs, no. No ho ha aconseguit. I el retrat que queda és el d'un equip fragilíssim, incapaç de governar un partit, que els posa a tots sota sospita. Començant per Rijkaard.
Al principi, el joc del Barça semblava invitar a l'optimisme perquè en els primers 10 minuts ha tingut la pilota i ha creat un parell d'ocasions. Però no les ha sabut materialitzar. I, és clar, el València s'ha cregut l'amo del partit. Amb raó o sense. El que no s'imaginava és que una fallada infantil de Zambrotta acabaria a la bota esquerra de Baraja per aconseguir un golàs que ha posat Mestalla dret.
El Barça, mentrestant, estava agenollat. Sense entendre què dimonis li havia passat. Era molt senzill. El València, sense fer res, guanyava. Tenia el bitllet per a la final en una mà. Només ha faltat que la defensa blaugrana protagonitzés una acció còmica en el gol de Mata per deprimir definitivament l'equip de Rijkaard.
Això estava decidit. Però, ves per on, el gol d'Henry, que havia començat de suplent, ha reanimat un Barça moribund. Un Barça que feia pena. Però víctima de la seva fragilitat ha protagonitzat una altra acció còmica. No havia passat ni un minut, quan la banqueta blaugrana celebrava el gol del francès, que apareix Mata i liquida la semifinal amb el 3-1.
Doncs, no. Tampoc ha quedat així perquè ha arribat Etoo i ha insuflat oxigen, respiració artificial, creient que encara hi havia vida. I n'hi ha hagut durant uns minuts finals volcànics, amb Mestalla amb l'ai al cor, i el Barça, sense energia gairebé, ha acabar mort a la vora. S'ha quedat, una altra volta, sense Copa. Per errors propis, sense que ningú pugui entendre com un equip que semblava destinat a realitzar grans coses acaba sempre derrotat.
FOTOGALERIA SPORT: Les millors fotos del partit
