Cada dos per tres ens hem d'horroritzar amb notícies sobre aquests tipus de maltractaments que massa sovint arriben al crim i que es defineixen com a violència de gènere. Un eufemisme, això d'anomanar-la de gènere, atès que la violència s'exerceix majoritàriament contra els membres d'un gènere en concret, les dones, per part de l'altre, els homes. Estem parlant d'una realitat quotidiana que ve d'antic i que ens porta a interrogar-nos sobre el perquè de la seva persistència. De fet ens trobem davant d'un prisma de tres cares.
Una cara ens mostra les agressions de sempre, amagades durant segles a causa del silenci tant de les víctimes com de la societat. Un mutisme que sortosament s'està difuminant entre nosaltres, mentre que en altres cultures subsisteix l'ocultació tant personal com social. Sota la capa de la tradició, els atacs contra les dones es manifesten amb accions que van des de l'ablació del clítoris a la imposició de la burca o la prohibició de conduir. Una violència que mostra la seva aresta més amarga quan no és reconeguda com a tal per part de les pròpies víctimes, imbuïdes d'unes conviccions que els impedeixen mirar més enllà.
La verbalització pública dels maltractaments és la cara positiva que s'està expandint a l'àrea occidental. Van ser les primeres feministes, dones preclares, les que van fer obrir el ulls a les seves congèneres. Des que Simone de Beauvoir va dir: "Una dona no neix, es fa", la idea d'una dona nova i lliure es va anar imposant. D'un temps ençà, les dones tenen ingressos propis treballant fora de casa, els nens i les nenes reben la mateixa educació a l'escola, l'adulteri femení no és delicte, com mai no ho ha estat el masculí, i moltes de les dones agredides se n'adonen i ho denuncien.
Queda, no obstant, la derrera cara del prisma, la de la còlera que les dones insubmises desperten en alguns homes. No tots són violents, com no tots són intel·ligents o poderosos, però sí que la majoria tenen poder sobre les seves dones..., si aquestes ho permeten. En realitat, és la creixent fortalesa de les dones la que posa al descobert que la violència contra elles està inserida en l'estructura patriarcal, aquesta que no acaba d'esfondrar-se. Són reminiscències d'una llarga dominació masculina, la inevitable desintegració de la qual esdevé intolerable per a alguns homes.
El sexe femení es defensa denunciant, però també enrocant-se. Un informe de l'Instituto de la Mujer ens diu que el 70% de les dones professionals menors de 30 anys opten per viure sense parella. Saben que la seva competència destarota molts homes, fins a conduir-los en ocasions a l'agressivitat física o psicològica. Així doncs, a elles els pertoca posar-se a la defensiva i alhora ser valentes; a ells, acceptar la nova situació. I els que no en siguin capaços, els caldria posar-se en tractament.
Des de fa anys s'ofereixen teràpies per als agressors. Es treballen qüestions com ara la igualtat entre els sexes, la gelosia, l'enveja; s'ensenya a controlar la ira, l'ansietat, la força bruta. Un dels èxits més remarcables és el de les dones que empenyen els seus homes a posar-se en tractament, un triomf de la racionalitat que no sempre es tradueix en eficàcia, ja que tan sols un de cada tres homes abandona la violència totalment. Un resultat no gaire satisfactori. Fidels a l'estructura patriarcal en què han crescut i que voldrien perdurable, creuen que la dona els pertany i que, per tant, qualsevol mitjà és vàlid per mantenir-la en la submissió.
Ens trobem, doncs, que el remei contra la violència masclista rau en el potencial de les dones per fer-se valer, en la defensa judicial de les amenaçades, en l'empara per part de l'Administració, i en l'educació escolar i familiar vers una igualtat real.