Puyal 070508
Tot i ser cruel el passadís, que ho ha estat, i tot i l'elegància i la dignitat del Barça i de Rijkaard per felicitar el Madrid, no hi ha drama pitjor que el d'assistir a l'epitafi d'un equip que un dia va ser bonic. Si a Atenes van quedar per sempre les ruïnes del dream team fa 14 anys, al Bernabéu reposen des d'avui a la nit les despulles del majestuós Barça que va ser de Ronaldinho. I que ara no és de ningú. Ni tan sols de Rijkaard, que ja té les maletes fetes. El Barça s'ha emportat un vergonyós 4-1. Ja no serà ni segon, un lloc que s'ha quedat el Vila-real.
Als 20 minuts del clàssic, el barcelonisme ha tancat els ulls i ha suplicat que s'acabés aviat perquè el torment del passadís inicial no era el final del cercle virtuós. Era, desgraciadament per a l'equip de Rijkaard, el principi de la fi. Dos gols del Madrid, dos errors arbitrals. Però ben poc importa. Ni de coartada serveix que una falta de Guti a Márquez prèvia al gol de Raúl no fos assenyalada ni que una llançada a la piscina de Sergio Ramos acabés en el gol de Robben o el rigorós penal de Puyol. Tant hi fa. L'indefensable és la desídia d'un Barça moribund.
Al Madrid se li pot fer el passadís, i se li ha de fer. Però el que no es pot tolerar és la deshonra a una samarreta, el menyspreu al club que representen i a la traïció de milions de persones que els estimen. O que els estimaven perquè alguns no es mereixen res més. Si de cas, veure's marejats pel Madrid, que ha jugat el clàssic com si s'enfrontés a un equip d'infantils. I el que una nit de novembre del 2005 va acabar amb el Bernabéu dret per saludar Ronaldinho avui s'ha transformat en un altre Bernabéu entregat per riure's del Barça. Feia 24 anys que no guanyava els dos clàssics en una mateixa temporada.
Fa dos anys i mig, Joan Laporta era al capdamunt. Llavors vivia en el núvol de la llotja del Bernabéu, camí del bicampionat de Lliga i de la Champions de París. Avui, des del mateix lloc, el president blaugrana assistia a la descomposició definitiva d'un projecte que creia infinit, pels segles dels segles, i se li ha esmunyit de les mans sense haver-hi posat remei.
Quan Laporta se n'ha adonat ja era massa tard. Per això, ha pagat aquesta inacció amb una tortura que no oblidarà mai, escoltant "olés, olés" del madridisme. Vist el que hi havia, amb les estrelles tranquil.lament a casa seva (Ronaldinho està lesionat, però Etoo i Deco es van fer ensenyar una sospitosa targeta), dimitint tots vergonyosament, excepte Messi que s'ha estavellat davant de Casillas, el més honrat seria que es traguessin la samarreta del Barça i que marxessin per sempre. És veritat que l'equip, i Rijkaard, estaven morts. Trencats. Però no tenen perdó.
Van arribar a estar a dos punts del Madrid fa un parell de mesos i acaben la Lliga a 17, un altre drama per al Barça, que ha acabat resant per fugir d'un altre 5-0. "Volem una maneta, volem una maneta", ha cridat el madridisme. Si demà passen pel Bernabéu, no s'espantin. Hi veuran les ruïnes d'un ridícul Barça.
FOTOGALERIA SPORT: Les imatges del desastre.
Puyal 070508
Als 20 minuts del clàssic, el barcelonisme ha tancat els ulls i ha suplicat que s'acabés aviat perquè el torment del passadís inicial no era el final del cercle virtuós. Era, desgraciadament per a l'equip de Rijkaard, el principi de la fi. Dos gols del Madrid, dos errors arbitrals. Però ben poc importa. Ni de coartada serveix que una falta de Guti a Márquez prèvia al gol de Raúl no fos assenyalada ni que una llançada a la piscina de Sergio Ramos acabés en el gol de Robben o el rigorós penal de Puyol. Tant hi fa. L'indefensable és la desídia d'un Barça moribund.
Al Madrid se li pot fer el passadís, i se li ha de fer. Però el que no es pot tolerar és la deshonra a una samarreta, el menyspreu al club que representen i a la traïció de milions de persones que els estimen. O que els estimaven perquè alguns no es mereixen res més. Si de cas, veure's marejats pel Madrid, que ha jugat el clàssic com si s'enfrontés a un equip d'infantils. I el que una nit de novembre del 2005 va acabar amb el Bernabéu dret per saludar Ronaldinho avui s'ha transformat en un altre Bernabéu entregat per riure's del Barça. Feia 24 anys que no guanyava els dos clàssics en una mateixa temporada.
Fa dos anys i mig, Joan Laporta era al capdamunt. Llavors vivia en el núvol de la llotja del Bernabéu, camí del bicampionat de Lliga i de la Champions de París. Avui, des del mateix lloc, el president blaugrana assistia a la descomposició definitiva d'un projecte que creia infinit, pels segles dels segles, i se li ha esmunyit de les mans sense haver-hi posat remei.
Quan Laporta se n'ha adonat ja era massa tard. Per això, ha pagat aquesta inacció amb una tortura que no oblidarà mai, escoltant "olés, olés" del madridisme. Vist el que hi havia, amb les estrelles tranquil.lament a casa seva (Ronaldinho està lesionat, però Etoo i Deco es van fer ensenyar una sospitosa targeta), dimitint tots vergonyosament, excepte Messi que s'ha estavellat davant de Casillas, el més honrat seria que es traguessin la samarreta del Barça i que marxessin per sempre. És veritat que l'equip, i Rijkaard, estaven morts. Trencats. Però no tenen perdó.
Van arribar a estar a dos punts del Madrid fa un parell de mesos i acaben la Lliga a 17, un altre drama per al Barça, que ha acabat resant per fugir d'un altre 5-0. "Volem una maneta, volem una maneta", ha cridat el madridisme. Si demà passen pel Bernabéu, no s'espantin. Hi veuran les ruïnes d'un ridícul Barça.
FOTOGALERIA SPORT: Les imatges del desastre.
