La línia més dura i conservadora s'ha imposat a la més moderada
Els bisbes han escollit l'arquebisbe de Madrid, Antonio María Rouco Varela, com a nou president de la Conferència Episcopal per als pròxims 3 anys. La línia més dura i conservadora s'ha imposat a la més moderada, que liderava el bisbe de Bilbao, Ricardo Blázquez, que aspirava a la reelecció.
Fins avui, el president de l'assemblea plenària era el bisbe de Bilbao, que va ser escollit ara fa tres anys contra pronòstic. Se'l considera un home moderat i comptava amb el suport dels bisbes bascos i catalans, capitanejats pel cardenal Lluís Martínez Sistach, i també de bisbes com el de Sevilla, Carlos Amigo. A l'altre costat hi havia el grup de conservadors, de discurs molt més dur i que s'ha acabat imposant. Antonio María Rouco Varela, bisbe de Madrid, es posicionava com a principal rival de Blázquez. Li han donat suport homes de la cúria com Agustín García-Gasco, bisbe de València, i Antonio Cañizares, bisbe de Toledo. Val a dir, però, que molts cristians de base consideren que cap de les dues opcions que estaven en joc era bona i es lamenten perquè no se senten representats per una jerarquia eclesiàstica que els agradaria que fos més democràtica i tolerant.
El 2006 va publicar el llibre España y la Iglesia católica, on Rouco Varela identifica l'Estatut amb el trencament “de la unitat del país”. L'arquebisbe de Madrid argumenta que “la revisió dels Estatuts” frega la vigència d'aspectes essencials del “drets de les persones” pel que fa a la vida, la llibertat religiosa, la llibertat d'ensenyament i a les institucions bàsiques del matrimoni i de la família”. En aquest sentit, fa una crida a la solidaritat i a la “participació en el bé comú” dels ciutadans de “qualsevol lloc d'Espanya”, “sense discriminació i sense fraccionar l'Estat en cap dels aspectes socials, econòmics, polítics, jurídics i culturals que el conformen”.
Rouco va assistir a la manifestació contra la legalització dels matrimonis gais, i va convocar la massiva concentració del 30 de desembre passat en defensa de la família cristiana. Va ser precisament en aquesta concentració on va afirmar que el govern espanyol era una amenaça per als “drets fonamentals de les persones”. En opinió del nou president de la Conferència Episcopal, "Espanya és avui una nació de missió, gairebé martirial, i perillosament amenaçada pel laicisme fonamentalista del PSOE". De fet, de Rouco Varela és la idea: “Espanya serà cristiana i catòlica o deixarà d'existir com a tal”, pronunciada per l'aleshores arquebisbe de Madrid en un discurs a l'Església de Santiago el Mayor de Saragossa.
Nascut a Villalba (Galícia) el 1936, es va doctorar i va aprendre alemany a la perfecció a la Universitat de Munic. Allà va conèixer el professor Joseph Ratzinger, avui papa Benet XVI, amic seu i el seu principal suport. De fet, és sens dubte el prelat espanyol de la història contemporània amb més poder a Roma, on decideix fins i tot el nomenament de bisbes. Ho ha fet amb el seu nebot Alfonso Carrasco Rouco, prelat de Lugo des de fa dos mesos.
Puyal 040308
Les imatges donaran més voltes al món que el gol fantàstic de Xavi. Messi va fer un esprint per aprofitar una paret amb Zambrotta. Però es va posar les mans al cap abans d’agafar la màxima velocitat. Es va estirar literalment dels cabells. Es va arrencar la goma que li subjectava la melena i la va llançar renegant sobre la gespa. El drama ja li havia atrapat la cara, els gestos. Tot. Es va deixar a caure a terra i ja va ser un brollador de plors. Deco va ser el primer a auxiliar-lo, però no hi va haver cap paraula reparadora. Messi va enfilar la sortida del camp absorbit pel seu calvari. La seva ment no reciclava l’ovació de la grada ni les abraçades dels companys. El jove argentí plorava i plorava, amenaçat d’entrar en la psicosi de les lesions musculars. Ningú no les ha patit tant com ell al Barça. La cara de Valdés semblava recordar-ho. “No pot ser, no pot ser”, semblava dir el porter mentre movia lateralment el cap. Ni els quatre gols al Calderón li van amargar tant les faccions.
Messi es va lesionar i tot l’estadi es va sentir agredit. Tan agredit com ofès Frank Rijkaard perquè ningú no el va creure quan va reservar l’argentí davant l’Atlètic per prescripció mèdica. És el que té la pressió mediàtica, que mai demana perdó, encara que avui la consciència col·lectiva culer està ben encongida.
En silenci. El partit va transcórrer gèlid i silenciós. Algun cant escocès de rerefons. El Celtic va provar d’aprofitar l’eclipsi per deixar-se veure una mica. Però en cap moment va poder amagar la seva inferioritat. El Barça ho havia fet tot abans de la lesió de Messi. Ho havia fet tot en tres minuts, que és el que va trigar Xavi a marcar un gol fantàstic. Una jugada suprema, en què gairebé tot l’equip va dominar la pilota en una cinquantena de tocs. Una acció col·lectiva i una definició individual que ocuparien tots els elogis de portades i d’hemeroteques si no s’hagués interposat la maleïda lesió de Messi.
Ronaldinho, Deco, Eto’o i Gudjohnsen van poder maquillar la tristesa a la represa, però el partit va ser del tot desangelat. Tant, que Bojan es va quedar amb les ganes de jugar i erigir-se en el golejador més precoç de la història de la Champions. Ja no podrà abordar el rècord. Ja se li ha fet fosc. Com al Barça sense Messi.
