Uns mesos enrere, José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar que Espanya havia superat Itàlia en el producte interior brut per càpita, i la claca mediàtica espanyola va aplaudir amb entusiasme l'enèsim joc de mans del seu malabarista preferit. Un cop més, però, tots ells havien oblidat que fins i tot els més creatius i extravagants dels artistes de circ han d'aterrar de tant en tant. En realitat, la pirueta tan sols resulta meritòria si caus dret i de peus, i, de fet, l'opció de contactar amb el terra amb qualsevol altra part del cos acostuma a ser molt dolorosa.
En aquest sentit, les xifres resulten força contundents. La taxa d'atur espanyola és del 10,4% davant del 7,1% de la italiana. El dèficit de la balança exterior espanyola, de 96.000 milions d'euros, multiplica per deu el dèficit de la italiana, que és de 9.500 milions d'euros. En el segon trimestre del 2008, el sector de la construcció a Espanya ha caigut un 15,6%, mentre que a Itàlia ha crescut un 1,3%.
De fet, per mantenir els nivells de consum i d'inversió del 2007, l'Estat espanyol necessita una injecció de 9.000 milions d'euros mensuals procedents de l'exterior, just en el mateix moment en què les finances internacionals estan en crisi. I, probablement, això ajuda a entendre que al juliol els comptes públics espanyols ja presentaven un dèficit de gairebé 10.000 milions d'euros.
Durant la darrera dècada, Espanya ha viscut a crèdit amb uns tipus d'interès reals pràcticament irrisoris a causa de l'elevada inflació. En realitat, però, l'única variable clau per a un creixement econòmic sostingut és la productivitat. I, una vegada més, tant a Catalunya com a Itàlia, la indústria serà la millor garantia davant les turbulències dels propers anys.