lo carrer del riu

lo carrer del riu

07 d’abril, 2008

Pere Muñoz de Flix opina sobre l'accident a la central nuclear d'Ascó.

25 anys de convivència amb les centrals nuclears i el fet sense precedents detectat aquests darrers dies motiven inevitablemament un seguit de consideracions. La primera, encara que sigui banal és que es renova la consciència que vivim en una zona nuclear. Que tenim uns Plans d'Emergència (PENTA) que són desconeguts per la majoria de la població. Que la seua direcció i control depen directament de l'Administración General del Estado. Que les informacions periodístiques palesen les contradictòries valoracions entre "la fuita radiactiva de baixa intensitat" del les comunicacions oficials i "l'accident radiactiu de la Central Nuclear" de les entitats ecologistes com Greenpeace...

La credibilitat de les administracions un cop més és en joc. L'opinió publica no es pot permetre en un cas tant sensible i preocupant com aquest que es jugui amb la informació, com s'ha fet per exemple els darrers dies amb la crisi de la sequera. Més que mai cal clamar per la responsabilitat dels nostres governants i deixar clar que la TRANSPARÈNCIA, INFORMACIÓ I CLAREDAT han de ser el denominador comú més elemental.

BLOC DE PERE MUÑOZ: SOBRE LES PARTÍCULES RADIACTIVES A LA CN ASCÓ I

BLOC DE PERE MUÑOZ: DESCONTAMINANT LA IMATGE DE FLIX

Una família de Tarragona escriu al Parlament per oferir el seu pou per pal·liar la sequera

La "solidaritat" és el que els mou. Ho assegura Joan Boronat, portaveu de la família propietària d'un pou de Tarragona que pot subministrar 360 milions de litres d'aigua al mes. Els Boronat han escrit al president del Parlament, Ernest Benach, i als presidents de tots els grups parlamentaris per oferir a Barcelona tota l'aigua que es pugui extreure de la seva finca.

Durant 40 anys, abans que existís el minitransvasament de l'Ebre cap a Tarragona, els Boronat venien la seva aigua a la ciutat: 500.000 litres per hora, 12 milions de litres al dia. Ara la llei no permet als particulars vendre aigua, però sí que la poden regalar, i els amos del pou volen fer-ho. "Fa anys que aquesta aigua no es fa servir per a res més que un ús familiar, i dóna per a molt més", argumenta Joan Boronat. Els 40 anys d'explotació sense miraments fa pensar als propietaris que "es tracta d'un pou independent", perquè la seva extracció "mai va afectar cap altre pou ni cap regant de la zona". A uns 200 metres del pou, hi passa una canonada que porta directament al punt de càrrega dels vaixells del port de Tarragona. "Només caldria revisar les bombes i posar-les a punt i muntar el tram de canonada que falta. Nosaltres oferim el que tenim i només demanem que no ens costi diners", explica Boronat a l'AVUI.CAT.

La flota de vaixells contractada per la Generalitat per portar aigua des de Marsella, Màlaga i Tarragona subministrarà 2.600 milions de litres al mes, i els Boronat són conscients que els seus 360 milions de litres només són una petita aportació, però creuen que seria efectiva com a contribució perquè "la gent de Barcelona, en obrir l'aixeta, els ragi aigua i que el seu preu sigui el més raonable possible."

La torxa olímpica recorre París dins un autobús per motius de seguretat

La torxa olímpica de Pequín recorre els carrers de París dins un autobús per motius de seguretat, segons han indicat fonts policials. I no només això, sinó que la flama ha estat apagada dues vegades pels organitzadors just quan havia iniciat el recorregut per la ciutat. Alguns testimonis havien afirmat que els manifestants que protestaven contra la repressió de la Xina al Tibet havien aconseguit apagar-la, però la policia ha negat aquest extrem i ha explicat que l'apagada ha estat tècnica. El punt de partida ha estat l'emblemàtica torre Eiffel i 3.000 agents blinden des de primera hora del matí el pas de la torxa que havien de portar 80 rellevistes. Quatre persones han estat detingudes, una de les quals duia un extintor.

Això no és esport !!!

Banderes de protesta

La torxa olímpica ha viscut avui a París una jornada històrica de protesta. Milers de persones han intentat apagar-la i ho han aconseguit. Les protestes per la repressió al Tíbet, però també per la manca de llibertat (especialment d'expressió), han convertit el recorregut propagandístic de la torxa en un malson per a les autoritats xineses. Londres i París s'han omplert de banderes tibetanes i de símbols contra els Jocs de Pequín, i s'ha desencadenat una gran polèmica sobre la seva celebració. Fins i tot el Comitè Internacional Olímpic s'ha desmarcat de la repressió al Tíbet.

L'actual bandera del Tíbet va ser fixada al final del segle XIX, basant-se en les banderes tradicionals del país. Després de la invasió del Tíbet per la Xina va ser estrictament prohibida i avui la seva simple possessió significa pena de presó. La bandera és usada com a ensenya nacional pel govern tibetà a l'exili, que té la seu a Dharamsala, al nord de l'Índia. La bandera tibetana és una de les més complicades del món i mostra una simbologia molt complexa. Al centre, per raons òbvies, hi ha una muntanya nevada. El cel blau que s'hi aixeca és travessat per sis raigs vermells, que representen les sis tribus que la tradició diu que eren a l'origen del Tíbet. L'alternança de les bandes vermelles i blaves també representa la protecció divina sobre el Tíbet. Al cim de la muntanya hi ha un sol resplendent que vol representar la llibertat i dins seu hi ha dos lleons de les neus que representen la força de la vida espiritual i de la vida secular del Tíbet, convivint en harmonia. Els lleons tenen cura de les tres joies budistes i són representats acompanyats dels símbols de l'autodisciplina i l'ètica. Finalment, la franja groga que envolta la bandera significa la projecció de l'ensenyament de Buda. Al costat de la bandera tibetana, als incidents de París també ha tingut un paper important la bandera negra contra els Jocs Olímpics de Pequín, creada per l'organització Reporters Sans Frontières, que denuncia els problemes de llibertat d'expressió a tot el món. Es tracta d'una bandera negra on les anelles olímpiques s'han substituït amb cinc manilles de policia.

La bandera olímpica va ser dissenyada el 1913 pel baró Pierre de Coubertin, iniciador dels Jocs moderns, i vol representar l'agermanament de tot el món.

ON TROBAR-NE?

Per comprar banderes tibetanes, la millor opció és recórrer a les nombroses botigues en línia que n'ofereixen, com FreeTibet.net, Flags Online i Enlightened Gifts. També n'hi ha a eBay, Amazon o Cafepress. Alhora, per internet es poden trobar les samarretes (blau-granes!) de la jove selecció de futbol tibetana. A Barcelona, a més, en tenen a Tibet Shop (València, 355), la botiga de la Casa del Tíbet (Rosselló, 181) i a Buddha Eyes (Bailèn, 92-94). A València hi ha el Centre Nyingma Tersar (Illes Canàries, 88).

Hèctor López Bofill: Fantasmes de Franco

Fins que no es retiri de l'espai públic la generació que es va formar sota el franquisme, no farem res nacionalment parlant. I val a dir que determinats gestos dels darrers dies han ratificat aquesta impressió. No parlo de l'obert franquisme sociològic que continua present en bona part de la dreta espanyola, sinó de les actituds d'autolimitació que després de trenta anys de democràcia encara continuen reduint la visió d'amplis sectors del catalanisme. És la mena d'actituds que es podrien il·lustrar amb la idea de no reclamar pas massa no sigui que prenguéssim mal, de no protestar no sigui que l'amo s'enfadi. Una constant que també es projecta en la voluntat de justificar la reacció d'alguns que en algun moment van mostrar la seva adhesió a un règim que volia destruir Catalunya amb la idea que, en aquelles circumstàncies, no es podia fer res més que sobreviure.

Les restes del franquisme es perceben, precisament, en el fet que encara continuem amoïnats per sobreviure com a nació quan la llibertat ens permet fer salts de més envergadura. Així, més inquietant que el discurs furibund d'algun dirigent del PP és el discurs d'algun sobiranista quan em comenta que sempre és millor parlar del "dret de decidir" que d'"independència" perquè "els radicalismes no agraden a la gent". Sens dubte forma part d'aquest llegat franquista el que pot ajudar a entendre per què allò que tota comunitat nacional considera normal, l'existència d'un Estat propi, sigui qualificat de "radical" pels mateixos catalanistes. No és aliè a aquest estat de coses que el "separatisme" fos el pitjor mal per a l'univers mental del franquisme, que bona part de la seva acció militar estigués destinada a tallar de soca-rel el que Franco considerava la pitjor amenaça i que la seva acció genocida tingués molt més èxit del que acceptem, començant pel fet que no reconeixem en els seus crims una voluntat d'extermini de la pitjor mena, ni la fissura mental que tenalla els que la van viure i que els inunda de complexos de dona maltractada reflectits en la deferència cap als agressors.

Josep Benet ens ha regalat una última anhelada de lucidesa quan en les seves tot just aparegudes memòries insinua que tal vegada és en la barbàrie franquista on trobem les arrels dels greus dèficits que ara ens aclaparen com a país, i no és estrany que en ocasió del seu traspàs, alguns comentaristes recuperessin aquesta idea i l'apliquessin a l'anàlisi del seguit de crisis que ara patim en tots els àmbits. Certament, ¿com es pot explicar, com afirmava Benet, que de la Renaixença a la Guerra Civil sorgís un impuls extraordinari de modernitat per a Catalunya amb l'aparició de primeres figures en tots els ordres, i que en els trenta i escaig anys que van de la mort de Franco fins a l'actualitat no haguem topat amb res més que amb mediocritat? ¿Com es pot explicar que la il·lusió, l'esforç, la convulsió, l'ambició i la creativitat que caracteritza el catalanisme de les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX s'hagi traduït en la resignació, la invocació gairebé religiosa del valor de la seguretat i l'estatalització de la vida pública? Algun lapse important hi ha d'haver a l'entremig que comporti aquest canvi substancial de tendència col·lectiva. Com ja va indicar el mateix Benet, una acció repressiva massiva, un canvi demogràfic políticament dirigit amb finalitats assimilacionistes i una voluntat reincident de liquidació cultural i lingüística hi van tenir alguna cosa a veure.

I acabarem amb l'esment de dos exemples de personatges que reflecteixen algunes d'aquestes actituds condescendents amb el franquisme. El primer, les declaracions de Pasqual Maragall en el curs del lliurament del Premi al Català de l'Any que fou concedit a l'esmentat president. En l'entrevista prèvia a la concessió del guardó Maragall no va tenir cap problema a reconèixer que ell havia tingut en estima Porcioles, en l'administració del qual havia treballat, i va recordar com l'any 1982 va accedir a l'alcaldia després que Narcís Serra fos nomenat ministre de Defensa com a premi a l'èxit d'organització del Día de las Fuerzas Armadas celebrat aquell mateix any a Barcelona. Sens dubte deu voler dir alguna cosa que un futur president de la Generalitat hagués estat treballant en l'administració de Porcioles mentre Franco declarava estats d'excepció el 1969.

El segon exemple és el seguit d'homenatges que ha rebut el filòleg Martí de Riquer, de qui els mèrits com a estudiós de la literatura medieval i moderna no ens poden distreure de la seva condició de falangista. Malgrat els seus esforços en el camp de la llengua i de la literatura catalanes, en el moment de la veritat es va arrenglerar amb els que haurien volgut veure la nostra cultura extingida i oblidada. L'exemple de Martí de Riquer també em serveix per rebatre una impugnació sospitosament freqüent en aquells que abjuren de qualsevol tendència sobiranista per al futur de Catalunya: que l'existència de franquistes catalans, com ho fou bona part de la dreta del país, demostra la indissoluble integració de Catalunya en el marc espanyol. Ara bé, que en el passat haguéssim de carregar amb els nostres judes no desvirtua que també en aquella època hi hagués el projecte col·lectiu de situar Catalunya en la normalitat, un projecte que el franquisme va estroncar, i esperem que no fos definitivament.