El ple d'aquesta setmana, una barreja histriònica entre la cabina dels Germans Marx i un Cafarnaüm de filibusters, ha posat els punts sobre les is. Mentre l'Espanya radial acabava d'escorxar la poca dignitat que restava a les caixes catalanes, el Parlament votava alegrement una extravagant resolució que suposadament defensa el sistema català de les caixes.
Absents, vetllen un mort al que han pogut observar com durant dos anys el mataven a pessigades falangistes mentre pronunciaven discursos sobre l'exemple evangèlic de les caixes catalanes. Nosaltres entretinguts amb no sé què de l'Estat palestí i els espanyols furgant, no ja al jardí de casa, sinó sota la rajola on el poble treballador català, babau i badoc, ha confiat la seva magresa.
Mentre el Parlament s'entretenia discutint un concert que ningú no es creu, el ministre de Foment espanyol firmava un compromís amb els veïns del nord per fer passar un tren absurd per Aragó cap a França. Un despit cap a l'insistent corredor mediterrani del que sento parlar fa vint anys.
Aquests dos exemples mostren l'encís dels dirigents d'un poble sense poder que es distreu bufant núvols, i a més ho fa amb dramatisme, amb tragèdia desbocada i tristor noucentista. Com diria l'incombustible Joan Ferran, la política catalana és com un tango. Té raó.
Pentinem el gat igual que els argentins canten: tot són traïcions, trencaments, enganys, desenganys, laments i clams mentre llisquem la pinta. La Punyalada d'en Vayreda en versió dialèctica. Tertúlies d'obvietats continues per no bellugar-nos de lloc. Tango a la catalana: morir d'amor per no viure per l'amor. Mala cosa fer com els argentins: van inventar el "corralito" i els millors jugadors del futbol que es passen pel forro la immersió. #tincpressa
