lo carrer del riu

lo carrer del riu

02 d’agost, 2008

Isabel-Clara Simó: Em repugna però no ho entenc

L’altre dia mirava la fallida manifestació de serbis unitaristes a Belgrad, que donen suport al criminal Karadzic. Només eren 15.000 persones, i tots ells aixecaven la foto del seu ídol i protestaven contra Occident. Bé: Occident, vostès i jo inclosos, ha comès enormes errors en la crisi sangonosa dels Balcans. Però aquesta gent que cridava no parlava d’això. Tampoc parlava de crims de guerra, de massacres, de crims contra la humanitat ni de res de to això: clamava per la unitat. La seva “gran Sèrbia” n’era el motiu. Reconforta que fossin tan minoritaris, però els cors de les persones és misteriós i de vegades el silenci amaga les adhesions, que, en ocasions propícies, haurien proferit. Som covards i salvatges, deia Espriu, i em temo que això passa no sols al sud, sinó en tots els punts de la rosa dels vents. Cridaven per la unitat, i deien que primer era la seva unitat que no la vida de la gent. Em deixa tan perplexa, aquesta forma de patriotisme, aquest nacionalisme d’Estat, tan inclement, tan implacable, tan totalitari! Hi ha persones, de debò, que creuen que el seu concepte de pàtria està per sobre de la vida de la gent. Jo me n’avergonyiria, de tenir aquest concepte de pàtria. No estic parlant de lluita armada: estic parlant d’“abans morta que lliure” i de “la maté porque era mía”. Estic parlant d’aprovar el genocidi si serveix per no tocar les sagrades fronteres d’un país. Per les fronteres de les diverses pàtries han mort un nombre indecent de persones. Karadzic, el llarg procés del qual ja ha començat, no es penedeix de res: si matava centenars de milers de persones era per la unitat de la pàtria, l’acceptin o no els ciutadans. De debò que no ho entenc. Em repugna, però no ho entenc.

Cap comentari: