Al llarg dels tres darrers segles, Catalunya no ha disposat gairebé mai dels recursos naturals necessaris en el procés d'industrialització, d'uns mercats econòmics prou estimulants, d'un poder polític propi ni d'unes universitats que expliquessin res que valgués la pena de ser escoltat. I suposo que és innecessari recordar que la presència simultània de tots aquests elements no s'ha donat en cap moment. Sens dubte, l'acció combinada de tots aquests dèficits hauria d'haver resultat pràcticament insuperable. I, de fet, em sembla que cap altre país del món s'ha sobreposat a tantes mancances. Tot i així, però, els catalans ens hem mantingut quasi sempre prop de la punta de llança de la modernitat econòmica mundial (sense ferro, cotó, carbó, petroli...), hem construït extensíssimes xarxes comercials (sense la protecció de cap flota de guerra...), mantenim viu l'anhel de la llibertat (sense el suport de cap potència estrangera...) i hem elaborat elevadíssims productes culturals admirats arreu del món.
A principis del segle XXI, estem plenament integrats en el mercat econòmic més poderós de la història, disposem d'institucions polítiques pròpies i tenim veritables hordes de professors universitaris. I, en canvi, semblem decidits a desaprofitar totes aquestes oportunitats i malbaratar l'esforç èpic de les generacions anteriors a 1939. Ningú dubta que la factura de la guerra i de la dictadura ha estat elevadíssima, però -per l'amor de Déu!- de debò que ara no podem fer quelcom més que somicar?
Els joves que ara estan a la universitat haurien d'assumir la responsabilitat de reprendre el vell camí de l'esforç, de la constància i del sacrifici personal en l'estudi i en el treball. Que llegeixin els clàssics i facin llargues estades a l'estranger. I que no tornin fins que hagin oblidat tot el que han vist i sentit aquests darrers anys. I els altres, posem-nos a treballar!
Al llarg dels tres darrers segles, Catalunya no ha disposat gairebé mai dels recursos naturals necessaris en el procés d'industrialització, d'uns mercats econòmics prou estimulants, d'un poder polític propi ni d'unes universitats que expliquessin res que valgués la pena de ser escoltat. I suposo que és innecessari recordar que la presència simultània de tots aquests elements no s'ha donat en cap moment. Sens dubte, l'acció combinada de tots aquests dèficits hauria d'haver resultat pràcticament insuperable. I, de fet, em sembla que cap altre país del món s'ha sobreposat a tantes mancances. Tot i així, però, els catalans ens hem mantingut quasi sempre prop de la punta de llança de la modernitat econòmica mundial (sense ferro, cotó, carbó, petroli...), hem construït extensíssimes xarxes comercials (sense la protecció de cap flota de guerra...), mantenim viu l'anhel de la llibertat (sense el suport de cap potència estrangera...) i hem elaborat elevadíssims productes culturals admirats arreu del món.
A principis del segle XXI, estem plenament integrats en el mercat econòmic més poderós de la història, disposem d'institucions polítiques pròpies i tenim veritables hordes de professors universitaris. I, en canvi, semblem decidits a desaprofitar totes aquestes oportunitats i malbaratar l'esforç èpic de les generacions anteriors a 1939. Ningú dubta que la factura de la guerra i de la dictadura ha estat elevadíssima, però -per l'amor de Déu!- de debò que ara no podem fer quelcom més que somicar?
Els joves que ara estan a la universitat haurien d'assumir la responsabilitat de reprendre el vell camí de l'esforç, de la constància i del sacrifici personal en l'estudi i en el treball. Que llegeixin els clàssics i facin llargues estades a l'estranger. I que no tornin fins que hagin oblidat tot el que han vist i sentit aquests darrers anys. I els altres, posem-nos a treballar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada