Des de fa massa temps, els nostres polítics, periodistes i professors universitaris viuen en el món estèril de les declaracions i de les contradeclaracions. El camí de l'èxit, però, no passa mai pel còmode pendent de l'enveja, del menyspreu i de l'odi cap als altres, sinó pels sempre difícils viaranys de l'esforç de superar-nos a nosaltres mateixos.
Tal com advertia Jaume Brossa el 1893, el nostre jovent "hauria de desfer-se, per raquítics, d'odis que empetiteixen l'esperit. ¿A què ve l'odi a Castella [...]? ¿I a què ve l'antipatia per França [...]?". El que realment necessiten els nostres joves és "valor per obrir-se a totes les influències, sense demanar-ne la procedència". I, de fet, "el no espantar-se davant cap conclusió, el desitjar comprendre-ho tot, denota valor moral".
En paraules de Jaume Vicens Vives a Industrials i polítics, per entendre com el modernisme intel·lectual va forjar el catalanisme polític, per "captar la deu cabdal i misteriosa d'aquesta força, impetuosa abans d'ésser definida, persistent abans d'ésser assenyalada, independent de tota pressió econòmica, idiomàtica, jurídica, romàntica o de simple ressentiment provincià", cal tenir present que "els joves de 1892" van protagonitzar una veritable "revolució dels esperits", que "incorporava Catalunya a Europa d'una manera total i irrenunciable [...]. I això permeté de marxar en un mateix galop, aristòcrates i catalanistes, burgesos i anarquistes, en una de les arrencades més sensacionals i admirables de la història de Catalunya".
Així, doncs, la clau de volta del nostre futur rau a formar una nova generació de revolucionaris espirituals que, tot situant-se en posicions capdavanteres de la cultura universal, protagonitzin "la irrupció victoriosa del catalanisme en totes les articulacions socials". Quant de temps volem permetre'ns el luxe de perdre, abans de posar-nos a treballar seriosament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada