Catalunya no ha sabut mai negociar amb Madrid, si exceptuem la posició d'estar agenollada; Espanya no ha sabut mai encaixar Catalunya en el seu projecte, i, com a conseqüència, mai no ha atès Catalunya. Catalunya era, és, i em temo que serà, un problema per a Espanya, en la mateixa mesura que Espanya ha estat, és, i em temo que serà, un problema per a Catalunya. L'actitud del govern socialista és fer promeses falses; la del PP és clavar cops de puny sobre la taula, i, en el pitjor dels casos, recordar-nos que tenen sempre una metralleta rere la porta quan es tracta de Catalunya, com va dir l'immarcescible Manuel Fraga Iribarne. La població en pes, a Catalunya, els uns dissimulant i els altres mortificant-se (i uns tercers insultant, que és una altra manera de dissimular), inclòs el PP local, saben que ens estan enredant, i Solbes sap que ens està enredant.
Quina és la solució? Doncs la de sempre: que si Catalunya perd, guanya Espanya. És a dir, serem cornuts i pagarem el beure, si em permeteu la grolleria de la frase feta. Si de cas, ens permetrem unes engrunes d'honor, i no sols fent manifestacions, que n'hi ha que són utilíssimes per allò dels recomptes que tant els agrada als uns i als altres, sinó qualsevol mena d'acte simbòlic, com les oficines de recaptació d'impostos que no serveixen de res i el lloguer de les quals paguem nosaltres. De tot plegat, però, el més curiós és que en una crisi econòmica espaterrant, i donat que els polítics amb poder prioritzen sense vacil·lar els vots eventuals abans que el nostre benestar, la solució mediàtica de Zapatero sigui fer muntanyisme. Coi, Zapatero: ¿que no ho sap, que això ho va inventar Pujol? No s'hi val a copiar els deures del nen més aplicat de la classe!
Catalunya no ha sabut mai negociar amb Madrid, si exceptuem la posició d'estar agenollada; Espanya no ha sabut mai encaixar Catalunya en el seu projecte, i, com a conseqüència, mai no ha atès Catalunya. Catalunya era, és, i em temo que serà, un problema per a Espanya, en la mateixa mesura que Espanya ha estat, és, i em temo que serà, un problema per a Catalunya. L'actitud del govern socialista és fer promeses falses; la del PP és clavar cops de puny sobre la taula, i, en el pitjor dels casos, recordar-nos que tenen sempre una metralleta rere la porta quan es tracta de Catalunya, com va dir l'immarcescible Manuel Fraga Iribarne. La població en pes, a Catalunya, els uns dissimulant i els altres mortificant-se (i uns tercers insultant, que és una altra manera de dissimular), inclòs el PP local, saben que ens estan enredant, i Solbes sap que ens està enredant.
Quina és la solució? Doncs la de sempre: que si Catalunya perd, guanya Espanya. És a dir, serem cornuts i pagarem el beure, si em permeteu la grolleria de la frase feta. Si de cas, ens permetrem unes engrunes d'honor, i no sols fent manifestacions, que n'hi ha que són utilíssimes per allò dels recomptes que tant els agrada als uns i als altres, sinó qualsevol mena d'acte simbòlic, com les oficines de recaptació d'impostos que no serveixen de res i el lloguer de les quals paguem nosaltres. De tot plegat, però, el més curiós és que en una crisi econòmica espaterrant, i donat que els polítics amb poder prioritzen sense vacil·lar els vots eventuals abans que el nostre benestar, la solució mediàtica de Zapatero sigui fer muntanyisme. Coi, Zapatero: ¿que no ho sap, que això ho va inventar Pujol? No s'hi val a copiar els deures del nen més aplicat de la classe!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada