La cosa és aquesta: hi ha uns ciutadans d'un país que tenen llengua pròpia, història pròpia, economia pròpia, i que saben que són una nació, i que, com a tal, volen tenir la seva pròpia sobirania. Si ho recordeu, en la primera transició es parlava molt de sobirania, i es va arribar a una fórmula que es veu que feia feliç la majoria: la sobirania compartida.
Els fets han demostrat que la sobirania no és compartida (de fet no és compartible), que les decisions d'un Parlament plenament democràtic no valen res perquè un altre Parlament pot aprovar-ho o rebutjar-ho, pot retallar-ho i pot desfigurar-ho. I, un cop manipulat, pot no complir-ho. La incomoditat de Catalunya ha estat evident i expressa des del principi de la democràcia. I la confessió de les balances fiscals desequilibrades i d'espoli a què som sotmesos, fins ara en secret, però sense autorització nostra, ha irritat encara més aquest país.
Potser hi ha hagut curts períodes en què la incomoditat ha minvat (en alguns moments del mandat de Felipe González), per causes més superficials que profundes, així com una dona sotmesa en matrimoni respira si pot sortir sense vel al carrer. Després Espanya va fomentar l'anticatalanisme d'una part de la població espanyola (que espero i desitjo que sigui minoritària, tot i que és molt sorollosa), i la incomoditat ha anat evolucionant a pitjor. Això no ho podem resoldre només amb manifestacions. I no serà fàcil de resoldre. Però hem de fer constar, i cada cop amb més audàcia i seguretat en nosaltres mateixos, en tots els fòrums internacionals que som una nació. I que tenim dret a la independència. I que serem membres de la Unió Europea i uns excel·lents veïns d'Espanya. Com Portugal.
La cosa és aquesta: hi ha uns ciutadans d'un país que tenen llengua pròpia, història pròpia, economia pròpia, i que saben que són una nació, i que, com a tal, volen tenir la seva pròpia sobirania. Si ho recordeu, en la primera transició es parlava molt de sobirania, i es va arribar a una fórmula que es veu que feia feliç la majoria: la sobirania compartida.
Els fets han demostrat que la sobirania no és compartida (de fet no és compartible), que les decisions d'un Parlament plenament democràtic no valen res perquè un altre Parlament pot aprovar-ho o rebutjar-ho, pot retallar-ho i pot desfigurar-ho. I, un cop manipulat, pot no complir-ho. La incomoditat de Catalunya ha estat evident i expressa des del principi de la democràcia. I la confessió de les balances fiscals desequilibrades i d'espoli a què som sotmesos, fins ara en secret, però sense autorització nostra, ha irritat encara més aquest país.
Potser hi ha hagut curts períodes en què la incomoditat ha minvat (en alguns moments del mandat de Felipe González), per causes més superficials que profundes, així com una dona sotmesa en matrimoni respira si pot sortir sense vel al carrer. Després Espanya va fomentar l'anticatalanisme d'una part de la població espanyola (que espero i desitjo que sigui minoritària, tot i que és molt sorollosa), i la incomoditat ha anat evolucionant a pitjor. Això no ho podem resoldre només amb manifestacions. I no serà fàcil de resoldre. Però hem de fer constar, i cada cop amb més audàcia i seguretat en nosaltres mateixos, en tots els fòrums internacionals que som una nació. I que tenim dret a la independència. I que serem membres de la Unió Europea i uns excel·lents veïns d'Espanya. Com Portugal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada