lo carrer del riu

lo carrer del riu

20 de gener, 2009

Isabel-Clara Simó: Mònica Sabata

No voldria que aquestes paraules molestessin algú, i molt menys aquells que s'hi esforcen de debò: ser diputat a la Unió Europea és una moma de campionat. El salari és molt alt, els privilegis abundants, els viatges de franc, i la feina escassa. Recordo una vegada que una noia jove, que acabava de guanyar les eleccions europees, ens va dir, en un programa de ràdio, la seva immensa alegria perquè era com si li hagués tocat la loteria; després, parlant a soles, li vaig preguntar com s'ho feia quan les consignes del seu partit xocaven amb les seves conviccions; em va mirar sorpresa i em va dir que si el seu partit opinava una cosa, qui era ella per pensar diferent? Llavors vaig entendre que jo mai no em podria dedicar a la política activa, i no sols per honestedat, sinó perquè no estic dotada per a la fe cega, que em destarota del tot. Doncs bé, Mònica Sabata ha dit que no a la candidatura a Europa que li ha ofert ERC. La Mònica, que és la portaveu de la Plataforma pel Dret de Decidir, i que es munta manifestacions milionàries en un plis-plas (com s'ho fa, ho ignoro i m'omple d'admiració), pensa que és més útil treballant aquí que en el sumptuós escó europeu. Ens en sobrarien, de dits d'una mà, per trobar persones que rebutgessin aquesta suculenta oportunitat. Ja veus, la ministra de Foment, que és tan nefasta i que crec que en tota la seva vida política no n'ha encertada ni una, no sols s'aferra al seu càrrec, sinó que ens diu, amb un aplom sensacional, que a ella no la poden dimitir, sinó cessar, i que això només ho pot fer el seu amo, ZP. Dona, si quan diem dimissió ens referim a tu, tot i que la idea ni t'havia passat pel cap. Als antípodes de l'honesta valentia de Mònica Sabata. Aplaudiments.