En els anys 50, el rebuig cap a la dictadura franquista s'expressava a través d'un ampli ventall que anava des de l'acció directa dels maquis anarquistes fins a les vagues de 1951 i de 1956, passant per la feina discreta -i decisiva- d'intel·lectuals i mestres, i també de centenars de milers de mares i pares (sense els quals resultaria inexplicable el compromís democràtic, social i nacional de les successives generacions). Evidentment, però, els opositors a la dictadura no ho van tenir mai fàcil, perquè cal tenir sempre present que el franquisme no només era un règim assassí, sinó que, a més, va assassinar molt i va assassinar fins al final.
I, sens dubte, el 1958, el passat continuava sent ben present. I un dels primers símptomes de futur va ser la creació de la Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya que, tres anys després (1961), adquiriria la denominació definitiva de Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC), el primer sindicat obrer antifranquista nascut durant la dictadura.
En aquest sentit, cal recordar les figures de Jaume Terribas com a primer secretari general, i de Xavier Casassas i Miralles, que va ocupar els càrrecs de president o de secretari general des del naixement de l'organització (1958) fins a la seva desaparició (1983). En concret, el 1980, el SOC va confluir amb altres sindicats en la formació de la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i, el 1983, va fondre's definitivament a l'interior d'aquesta nova CSTC.
Posteriorment, aquest espai -en què resulten indestriables els vincles entre les llibertats individuals, els drets socials i el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya- ha estat ocupat per la Confederació Sindical de Catalunya (CSC) i, en l'actualitat, per la Intersindical-CSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada