Tot de pensadors estan interrogant-se sobre la crisi i refundant el capitalisme. Encara a hores d'ara, a part de viure molt pitjor i de tenir amargues incògnites sobre el nostre futur, no n'hem tret l'aigua clara. Una cosa sí que ha quedat palesa: la grollera inoperància de la majoria dels dirigents polítics mundials. Començant per Rodríguez Zapatero, a qui les seves contradiccions, les seves mentides i la seva manca d'imaginació per afrontar qualsevol avinentesa l'han deixat, si em perdoneu la popular expressió, amb el cul a l'aire. Les alternatives, però, són igual de penoses. El que és clar és que estan estatalitzant els recursos, i no per igualar els ciutadans, sinó per acaparar poder. I ho fan entre declaracions solemnes d'amor al proïsme, sobretot quan és pobre. Marededéusenyor.
És probable que pensadors del futur analitzin aquesta època, grisa, obaga i contradictòria, en què la democràcia ha esdevingut un esquelet que no conté cap víscera, ni amb prou feines la pell, i de cap manera una ànima. Ho veiem als saraus de Berlusconi, que no denuncien els cardenals tan propensos a amonestar les dones. I ho veiem a la frívola França, on les stars ocupen el lloc de la política. I a la corrupta València, i al sagnant Iran, on la protesta, durament reprimida, tard o d'hora passarà comptes. Seran temps difícils per als iranians. I fins i tot ho veiem a l'Amèrica Llatina, on, malgrat les burles i els dards enverinats d'un Occident cobejós, l'indigenisme anava avançant, però el cop d'Estat a Hondures ha aixecat totes les alertes. ¿Haurem de refundar, també, la democràcia? ¿L'han feta xixines les ambicions descontrolades, el triomf de la impunitat i el menfotisme popular?
Tot de pensadors estan interrogant-se sobre la crisi i refundant el capitalisme. Encara a hores d'ara, a part de viure molt pitjor i de tenir amargues incògnites sobre el nostre futur, no n'hem tret l'aigua clara. Una cosa sí que ha quedat palesa: la grollera inoperància de la majoria dels dirigents polítics mundials. Començant per Rodríguez Zapatero, a qui les seves contradiccions, les seves mentides i la seva manca d'imaginació per afrontar qualsevol avinentesa l'han deixat, si em perdoneu la popular expressió, amb el cul a l'aire. Les alternatives, però, són igual de penoses. El que és clar és que estan estatalitzant els recursos, i no per igualar els ciutadans, sinó per acaparar poder. I ho fan entre declaracions solemnes d'amor al proïsme, sobretot quan és pobre. Marededéusenyor.
És probable que pensadors del futur analitzin aquesta època, grisa, obaga i contradictòria, en què la democràcia ha esdevingut un esquelet que no conté cap víscera, ni amb prou feines la pell, i de cap manera una ànima. Ho veiem als saraus de Berlusconi, que no denuncien els cardenals tan propensos a amonestar les dones. I ho veiem a la frívola França, on les stars ocupen el lloc de la política. I a la corrupta València, i al sagnant Iran, on la protesta, durament reprimida, tard o d'hora passarà comptes. Seran temps difícils per als iranians. I fins i tot ho veiem a l'Amèrica Llatina, on, malgrat les burles i els dards enverinats d'un Occident cobejós, l'indigenisme anava avançant, però el cop d'Estat a Hondures ha aixecat totes les alertes. ¿Haurem de refundar, també, la democràcia? ¿L'han feta xixines les ambicions descontrolades, el triomf de la impunitat i el menfotisme popular?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada