Es pregunta Seamus Heaney, el millor poeta viu, segons diuen els entesos, en un vers memorable: "Hi ha vida abans de la mort? Ho han escrit amb guix en una paret del poble" (la deplorable traducció és meva). No ens pensem que és una boutade del premi Nobel britànic, sinó una pregunta sobre la realitat i l'imaginari. Si em permeteu la paràfrasi, jo em pregunto si hi ha llibertats després de la democràcia. Sé que hem progressat molt -els uns més que les altres: hi ha gent que no progressa gens, mal que voldria-, sobretot en tecnologia, des de materials de construcció fins a microcirurgia, però les grans troballes dels segles XVII i XVIII de què estem tan ufanosos, i que afecten no sols la ciència sinó la política, han progressat? Veig uns pocavergonyes que continuen al poder malgrat ser pocavergonyes públics; veig un cop d'Estat condemnat però que en veu baixa hom diu: "Òstima tu, quin descans, aquests indigenistes americans..." Veig compromisos polítics conculcats cada dia. Veig la befa permanent al poble català i la implacable persecució de la llengua.
Alhora, i en un sol dia, puc xerrar amb l'independentista Alfons López Tena (no solc fer profecies, però serà president de la Generalitat, ja ho veureu), saludar un dels millors poetes vius catalans, Miquel Desclot, contemplar l'esplèndid espectacle de la Lloll a la Villarroel, llegir el discurs de Joan Solà, que ara és al cim de la glòria amb tot el mereixement i que els ha cantat les quaranta als pares (i mares) de la pàtria, i parlar amb Josep Maria Pujol, el nostre medievalista més rigorós, que val un Potosí. Veus? Potser sí que hi ha vida abans de la mort. I potser Catalunya encara existeix. Tot i que no n'estic certa, ai, las!
Es pregunta Seamus Heaney, el millor poeta viu, segons diuen els entesos, en un vers memorable: "Hi ha vida abans de la mort? Ho han escrit amb guix en una paret del poble" (la deplorable traducció és meva). No ens pensem que és una boutade del premi Nobel britànic, sinó una pregunta sobre la realitat i l'imaginari. Si em permeteu la paràfrasi, jo em pregunto si hi ha llibertats després de la democràcia. Sé que hem progressat molt -els uns més que les altres: hi ha gent que no progressa gens, mal que voldria-, sobretot en tecnologia, des de materials de construcció fins a microcirurgia, però les grans troballes dels segles XVII i XVIII de què estem tan ufanosos, i que afecten no sols la ciència sinó la política, han progressat? Veig uns pocavergonyes que continuen al poder malgrat ser pocavergonyes públics; veig un cop d'Estat condemnat però que en veu baixa hom diu: "Òstima tu, quin descans, aquests indigenistes americans..." Veig compromisos polítics conculcats cada dia. Veig la befa permanent al poble català i la implacable persecució de la llengua.
Alhora, i en un sol dia, puc xerrar amb l'independentista Alfons López Tena (no solc fer profecies, però serà president de la Generalitat, ja ho veureu), saludar un dels millors poetes vius catalans, Miquel Desclot, contemplar l'esplèndid espectacle de la Lloll a la Villarroel, llegir el discurs de Joan Solà, que ara és al cim de la glòria amb tot el mereixement i que els ha cantat les quaranta als pares (i mares) de la pàtria, i parlar amb Josep Maria Pujol, el nostre medievalista més rigorós, que val un Potosí. Veus? Potser sí que hi ha vida abans de la mort. I potser Catalunya encara existeix. Tot i que no n'estic certa, ai, las!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada