lo carrer del riu

lo carrer del riu

14 d’agost, 2009

Salvador Cot: L’Estatut sense nom

És ben indicatiu que l’actual Estatut ni tan sols no tingui nom. I això que en el seu moment hi va haver algun intent més o menys seriós, però la mateixa dinàmica política l’ha acabat deixant en l’anonimat històric. Anava a ser el de Miravet, però no. Després algú en va dir del 30 de setembre, però d’aquell text en va quedar ben poc. Els següents apel·latius possibles, bastant més realistes, haurien estat insultants: de la Comissió Constitucional, del Ribot o de La Moncloa. I encara queda dir-ne del Tribunal Constitucional. Pobre paper.

En definitiva, és ridícul esperar que algú surti al carrer per defensar aquest Estatut. Per més que signifiqui algun avenç no gens menyspreable, com l’equiparació jurídica del català i el castellà. Però la qüestió no és aquesta, i Òmnium Cultural tampoc no ho planteja així.

La qüestió és saber quina és l’autoritat última sobre les normes de convivència d’aquest país. I, en aquest cas, només ho poden ser el poble català –que és qui va votar l’Estatut– o els magistrats del Tribunal Constitucional. La qüestió concreta és si els senyors Pablo Pérez, Manuel Aragón, Pascual Sala, Ramón Rodríguez, Eugeni Gay, Elisa Pérez, Javier Delgado, Vicente Conde, Guillermo Jiménez i María Emilia Casas estan per sobre del poble de Catalunya o no. Els partits constitucionalistes –PP, PSC i Ciutadans– creuen que sí i els que s’engloben dins de la tradició catalanista (maragallisme inclòs) consideren que l’autoritat última és el vot dels ciutadans.

La resta és o error tàctic o escapisme interessat. El problema, per tant, no és que hi hagi una manifestació massiva i unitària, sinó l’estratègia dels partits que han de recollir la força del carrer per avançar políticament. És això el que –en dues ocasions consecutives– ha fallat. Parlem-ne, doncs.

Cap comentari: