Hi ha realitats lingüístiques que, per més allunyades que semblin, no deixen de tenir punts en comú. Ho demostra una frase del recent informeemès pel comitè d'experts del Consell d'Europa que vetlla pel compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Un dictamen que aborda com els governs de Londres i Belfast menystenen la llengua irlandesa i l'Ulster-scots o escocès de l'Ulster, la parla dels descendents d'escocesos establerts a Irlanda del Nord.
La frase diu: “Aquesta mena d'accions són, a parer del comitè d'experts, contràries a l'objectiu de crear una comprensió, respecte i tolerància mutus cap als parlants de llengües regionals o minoritàries”. Una de les accions que critica l'informe, la mateixa a què fa referència la sentència reproduïda, és la prohibició de l'ús del gaèlic a Stormont (Parlament d'Irlanda del Nord), a causa d'una moció presentada el 2007 per un diputat del Partit dels Unionistes de l'Ulster (PUU).
Aquest fet és un més dels molts que fan quasi impossible la normalització lingüística –i política– a l'Ulster, un aspecte que destacaven els Acords de Pau de Divendres Sant (1998) i de St. Andrews (2006) en el pacte entre les parts en conflicte per superar les diferències.
Els acords insten la promulgació d'una llei de protecció de la llengua pròpia del territori irlandès, llei que no s'ha promulgat i que els experts consideren fonamental. Igualment consideren clau per avançar en la pau l'ús de l'irlandès davant dels tribunals de justícia.
Ferran Suay: “L'eina per a la normalitat lingüística és la sobirania” (Avui)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada