Xavier Graset: Un cert tuf

Ja és ben cert que no hi ha res immutable, per molt que hi hagi certes coses que ens volen fer creure que no es poden tocar com a garantia de continuïtat i permanència. Parlo de la Constitució és clar. De la constitució espanyola del 78, garantia d’unitat i d’igualtat entre els diferents pobles d’Espanya. La pluralitat a Espanya ara només en boca del Sant Pare de Roma, és un bé escàs. De fet aquesta cotilla evolutiva que ha esdevingut la Constitució només es pot tocar si volen dos. Si volen el Psoe i el PP a una. Tota la flexibilitat interpretativa que tenen els textos constitucionals d’altres estats, que entenen que la vida és dinàmica, aquí és rigidesa. La capacitat de modificar, o de reinterpretar els textos que lògicament, i com a fruit d’un pacte polític, poden suposar un fre pel progrés dels pobles que les tenen com a guia, aquí és nul.la. O més ben dit restringida.

No cal tenir memòria, només cal pensar què ha passat amb l’Estatut de Catalunya, declarat inconstitucional per tantes arestes. La lectura restrictiva de la Constitució per part dels experts constitucionalistes, magistrats i essencialistes, l’ha mutilat per tots cantons. Per això els catalans vam sortir al carrer l’estiu passat. Però ai senyors, quan convé, quan els convé que es toqui, es posa en marxa la maquinària exprés. Ja no és un text intocable, cal adequar-lo als nous temps i necessitats. Quines coses. És clar que no ens sorprèn. Ja fa massa temps que l’estil de Mou, de ficar el dit a l’ull, està instal·lat en la manera de fer entre Espanya i Catalunya. És clar que en aquest cas, el de modificar la Constitució per limitar el dèficits públics, l’acord entre Zapatero i Rajoy, ha desplagut files i quadres socialistes. De Borrell, a Fernández Vara, d’Antonio Gutierrez, a Fernando López Aguilar. Pobre Rubalcaba, que mentre lluita contra aquells que no volen anar a les llistes, ha d’assumir tesis que divideixen el seu partit. En mala hora.

Per bé que també aposta per fer canvis en institucions immutables: les diputacions. Si volem tenir vegueries a Catalunya, topem amb la Constitució, que no es pot tocar. Però si es proposa des de la meseta, es dissolen com un terròs de sucre. És clar que l’argument és el d’aquest present: el de l’estalvi de totes totes. El de la contenció del dèficit i els endeutaments perquè no hàgim de viure nous desgavells, i suspensions de pagaments fruit de la mala gestió. La recepta ja no és en la confiança de tots els poders. La recepta és pensar que l’única administració seriosa és la de l’Estat, i fora d’aquesta can pixa.

La revisió de la Constitució ja s’entén, segur que deu agradar també als magistrats del Constitucional, perquè pot desprendre la vella i coneguda olor de l’era autonòmica.