Amb l'excusa de l'emissió del programa El convidat, aquests dies al bar on esmorzo he parlat molt de la llengua de Verdaguer. Suposo que l'estat del català és una qüestió que m'amoïna molt perquè és l'instrumental imprescindible per al meu ofici. Els boletaires i els buscadors de tòfona (coincidim al mateix bar) es passen el dia parlant de si plourà.
No sé si vostès s'imaginen quina enveja tan grandíssima sento quan vaig a Madrid i veig que els meus col·legues ho tenen tot. Ostres. Allà les prostitutes, els camells i els catedràtics parlen el mateix idioma. Quina sort. Els escriptors d'aquí sempre ens hem de buscar la vida si a les nostres novel·les hi surten personatges del lumpen. ¿En quin idioma els farem parlar? I com? No m'estranya que aquí hi hagi tants escriptors que facin novel·la històrica. És un descans lingüístic que les trames passin als anys 30 o a l'Edat Mitjana. I si els explico tot això és a propòsit del comentari d'un lector de l'edició online a una d'aquestes columnes sobre llengua. Deia: "Estic segur que el 99,9% dels que aquí s'autodefineixen, amb una lleugeresa terrible, talibans orgullosos de ser talibans, canvien al castellà més d'una i de dues vegades".
Té raó aquest senyor. I li diré per què. Perquè ningú no pot ser un heroi tota la vida. Ah, sí... Parlar-li en espanyol a la senyora de fer feines russa i al taxista que no t'entén, quin descans, no sembles un antipàtic. Quina sort que tenen ells, que no han de fer la guerra constantment, que no han de fer aquesta cosa absurda que és mantenir, com pots, la teva llengua, perquè si no sempre parlaries en espanyol. Quan vaig començar a escriure em semblava de veritat possible ser com ells, com els anglesos, com els espanyols. Jo em pensava que podria tenir el que tenen ells, ho juro. Jo no volia fer articles com aquest. Jo ho volia tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada