Alfred Bosch: Espanya (nació moderna). Sigues digne

Una part dels teus fills t’han avorrit. D’un temps ençà, no paren d’incriminar-te. Et culpen d’espatllar trens, de sabotejar aeroports, de tallar el corrent elèctric, de negligir carreteres, d’esclafar llengües antigues, de lligar cadenes, de robar i estafar i mentir. Cap nació moderna aguanta un embat semblant, cap nació que presumeixi de demòcrata i lliure. Què et passa, Espanya? O bé t’han anestesiat, i dorms el son dels imperis caducs, o bé vas dura d’orella. ¿Realment et veus a tu mateixa com un ogre, encara avui capaç d’apallissar pobles fins a estabornir-los? ¿Com pot ser que no reivindiquis aquell honor castís tan teu, que no reaccionis i moguis fitxa? ¿És la culpa allò que et rosega per dins, que t’obliga a emmudir i continuar com si res no hagués passat? Qualsevol país decent s’hauria alçat i hauria proclamat molt bé, si no us plau aquest matrimoni, anem a buscar el divorci. Quan la parella es torna un corcó, quan no para de rondinar, amb raó o sense raó, cal pensar a anar plegant. Però tu no preveus la separació, tu perseveres en una unió forçada, plena de bronques i desencontres. ¿Que potser no aprecies la llibertat, Pell de Brau? ¿Que no vols deslliurar-te, com voldria un ésser normal i corrent, d’aquesta barrina incessant? Mira l’Anglaterra, tu; qui no m’estimi, diu, té la porta oberta. Sigues una nació valenta, Espanya. Treu el farol, encara que sigui. Aposta fort. Convida els malcontents a marxar. Recupera la dignitat.