Des de fa uns mesos estem assistint a un renaixement de tot l'entorn sobiranista a Catalunya amb un objectiu comú a l'horitzó: la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. El vicepresident del Govern i president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, pressionat pels corrents crítics que han sorgit a la formació republicana, va anunciar la seva intenció de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya l'any 2014, data del tres-cents aniversari de la pèrdua de les llibertats catalanes.
No massa lluny d'aquí, a Euskadi, es viu un moment similar amb la intenció proclamada en diverses ocasions pel lehendakari, Juan José Ibarretxe, de celebrar un referèndum que permeti escollir els bascos si volen un Estat independent. Ara bé, no només a Catalunya i a Euskadi es parla del dret a decidir, sinó que aquesta moda arriba gairebé a tot el món.
En els darrers cinc anys, hem vist com neixien dos nous estats sobirans: Timor Oriental, que l'any 2002 va aconseguir separar-se d'Indonèsia; i Montenegro, que tot just l'any passat aconseguia la secessió definitiva de Sèrbia i eliminava el que quedava de l'antiga Iugoslàvia. Si no hi ha sorpreses, el següent nou Estat que aparegui als mapamundis serà Kossovo.
El proper mes de desembre els habitants de Kirkuk hauran d'acudir a una consulta per decidir l'estatus definitiu de la ciutat, actualment sota control del Govern de Bagdad (Iraq).
El mes de març de l'any que ve hi haurà una altre referèndum d'autodeterminació a l'Àsia. En aquest cas la cita serà a Taiwan, l'anomenada "província rebel" de la Xina. Els taiwanesos hauran de votar si estan a favor de la incorporació definitiva de l'illa a l'ONU, fet que certificaria la secessió definitiva de Taiwan respecte la Xina.
A banda d'Euskadi i Catalunya, si pensem en Europa, ràpidament ens vénen dos noms al cap quan parlem d'autodeterminació: Escòcia i Flandes.
Tot i l'oposició dels conservadors i dels laboristes, la proposta independentista ha anat guanyat adeptes a Escòcia des que disposen de Parlament propi (1999) i l'ajustada victòria a les urnes de l'SNP (47 diputats, per 46 dels laboristes) pot ser el primer pas de la independència. Salmond no amaga que vol aprofitar la seva gestió de Govern per guanyar adeptes per la causa.
La inestabilitat que viu Bèlgica, sense Govern quan han passat més de 100 dies des de la celebració de les eleccions, està donant ales als independentistes flamencs. Cada cop hi ha més població de Flandes que considera la francòfona Valònia com una càrrega econòmica per a ells i veuen Bèlgica com un Estat que els genera més càrregues que no pas beneficis. Ara mateix no són majoria, però en l'horitzó ningú descarta la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a Flandes.
Finalment, hi ha el cas del Quebec. Els independentistes ja han pogut celebrar dos referèndums d'autodeterminació (1980 i 1995) i en ambdós casos la majoria de la població va optar per continuar formant part del Canadà. Ara bé, en la darrera consulta només van faltar 25.000 vots per canviar l'estatus polític del Quebec. Els resultats de les darreres eleccions quebequeses van provocar un retrocés dels independentistes, però la celebració d'una tercera consulta d'aquí uns quants anys és força probable. Canadà, però, s'hi vol oposar, conscient que probablement a la tercera anirà la vençuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada