...Hi ha molts catalans que no combreguen de cap manera ni amb l’ideari, ni amb l’estratègia, ni tan sols amb l’estil de Josep-Lluís Carod-Rovira. Però dimarts a la nit, per un moment, abans i després del minut d’or, li van perdonar tots els seus pecats. S’hi van sentir representats. Un punt orgullosos. Hi ha una Espanya desafiadora, agressiva i bèstia que només vol humiliar la diferència nacional. N’hi ha una altra aparentment més tolerant que l’accepta com a mal menor sense dissimular gaire la contrarietat que li provoca fer-ho. Hi ha una Catalunya disposada sempre al pacte i a buscar-se els pecats com si fossin polls. N’hi ha una altra, més trabucaire, més pocatraça, que pot arribar a fer-se trampes al solitari, però que, malgrat tot això, es fa respectar perquè és sincera. La del factor José Luis.
Dimarts a la nit Josep-Lluís Carod-Rovira no va contribuir precisament a resoldre el litigi que envesca les relacions entre Catalunya i Espanya de fa segles. No va fer regeneracionisme ni va ensucrar la tensió. Però va parlar clar i es va fer respectar. Un punt excessivament tens i un pèl excessivament descarat, però davant la sinceritat, els seus oponents més primaris li van haver de reconèixer allò que neguen als catalans de sempre: el valor i el joc net...
...Els altres polítics catalans, els que es capbussen a la recerca de fórmules federalistes, els que proclamen la seva diferència però només la concreten a través del pacte sempre justet, els que senzillament accepten l’assimilació però remarcant una diferència de matís “regional”, tots ells, haurien de copiar-ne el model: dir en veu alta i amb orgull, en el moment necessari, allò que es pensa, ni que resulti dur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada