lo carrer del riu

lo carrer del riu

01 de juliol, 2008

Alfons López Tena: Espanya trenca el pacte

El 2003 s'inicia un procés per a la pràctica totalitat de les forces polítiques catalanes, amb la voluntat de plantejar un nou pacte Catalunya-Espanya en el repartiment del poder, i l'esperança que la cultura democràtica, després de trenta anys, ho permetés fer lliurement. Fou un procés llarg i traumàtic, que culminà fa dos anys amb el referèndum ratificatori català d'un Estatut que, després del cepillado del text aprovat al nostre Parlament, ja va ser una forta renúncia, perquè s'acceptava una vegada més un pacte amb l'altra part -Espanya- que rebaixava el que havíem aprovat per una majoria parlamentària del 89%. La majoria dels catalans, a pesar nostre, vàrem acceptar les regles del joc i tots els condicionants que les van determinar, perquè era això o res.

Aquest pacte Espanya l'està trencant, fent intervenir un Tribunal Constitucional sense presumpció d'imparcialitat, que funciona en blocs polítics, i nomenat íntegrament per una de les parts, l'espanyola, sense cap intervenció de la part catalana, cosa que li treu la legitimitat de l'àrbitre equidistant. Com diuen a Espanya, "Entre los que han sido nombrados para hacer lo que se espera, y los que hacen lo que se espera para ser nombrados, casi no hace falta dar instrucciones".

No volem suplantar des d'Òmnium Cultural la funció de les nostres institucions i dels nostres partits polítics, però cal des de la societat civil fer un crit d'atenció sobre el moment que estem vivint i l'impacte i el desànim que això té en la consciència ciutadana. Catalunya som tots, i el que s'està dirimint ens afecta a tots. Tenim l'obligació moral de fer sentir la nostra veu i demanar als partits polítics catalans que responguin als compromisos que van contreure amb el poble: el reconeixement públic de la voluntat catalana i l'esforç de tots els partits per forjar una majoria social que ens permeti ser respectats democràticament per la part espanyola.

Tot fa preveure que les sentències del Tribunal Constitucional arranaran l'Estatut, bé per anul·lar preceptes declarant-los inconstitucionals, tal com demanen el Partido Popular i el Defensor del Pueblo, bé per declarar-los sense força jurídica i subordinats a la normativa espanyola, tal com ho demana l'Abogado del Estado en representació del govern espanyol. Només cal llegir els seus documents.

Un Tribunal Constitucional nomenat per les dues parts nacionals, com al Canadà, de manera pública i contrastada, com als Estats Units, i que tingués una cultura d'imparcialitat arrelada, com a Anglaterra, no seria un problema que revisés la constitucionalitat de l'Estatut. No és legítim, però, que prevalgui sobre la voluntat del poble català la decisió política d'un Tribunal Constitucional que actua com a tercera cambra, on només hi ha el PP i el PSOE.

Que el compliment de l'Estatut depengui de la voluntat unilateral dels governs espanyols, que la seva aprovació i contingut depenguin de la voluntat unilateral de les Corts espanyoles, i que quedi sotmès a un Tribunal Constitucional parcial nomenat pel PP i el PSOE, redueix el referèndum del poble de Catalunya i la voluntat del seu Parlament a una closca de cartró pedra sense autogovern real, car decidim el que decidim no val res més que allò que vulguin els partits espanyols i les institucions que per torn o conjuntament controlen, entre elles un Tribunal Constitucional que no és sinó una eina més al servei del domini nacional dels espanyols sobre els catalans.

El 1895 deia el diari 'La Discusión' de l'Havana: "Existen los derechos del individuo, pero la Colonia no tiene la libre disposición de sus intereses. Se publican periódicos. Se pronuncian discursos. Se forman asociaciones, pero los presupuestos no se hacen aquí. ¿De qué sirve la libertad de hablar sin el derecho de ejecutar?". Tres anys després, Cuba era independent.

Cap comentari: