Oriol Junqueras 200808 RAC1
En bona mesura, entre els segles XVI i XIX, la identitat col·lectiva castellana es va construir sobre el fonament del seu vast imperi americà. I, atès que les oligarquies castellanes van construir l'Estat espanyol, no és estrany que l'espanyolitat tingui una clara vocació imperialista.
Curiosament, però, quan es conformaven les identitats nacionals contemporànies (filles de la Il·lustració i del Romanticisme), Espanya va perdre gairebé tot el seu imperi i, per tant, va haver de concentrar tota la seva vocació imperial en les dues darreres grans colònies que li quedaven: Cuba i els Països Catalans. No és estrany, doncs, que el nacionalisme espanyol contemporani nasqués precisament a l'Havana i a Barcelona, en contraposició a la cubanitat i a la catalanitat. De la mateixa manera que tampoc ens hauria de sorprendre excessivament que, des de la independència de l'illa caribenya, l'espanyolisme sigui tan profundament anticatalanista. En concret, per posar tan sols un exemple, després de 1898, els oficials de l'exèrcit espanyol repetien a tort i a dret: "Que no nos pase en Cataluña lo que nos pasó en Cuba!".
Des d'aleshores, de fet, tal com malauradament constatem un cop i un altre, el pes de Catalunya en la política i en la premsa espanyoles és molt i molt superior als percentatges que representem en el conjunt de l'esforç fiscal, de la producció i de la demografia de l'Estat. Actualment, a principis del segle XXI, els Països Catalans som la darrera província d'un vell imperi que ens va incorporar tres segles enrere. Ara, doncs, la vella identitat imperial troba tota la seva raó de ser en una única colònia. No es tracta tan sols dels recursos econòmics que n'extreuen. És quelcom molt més transcendent. Tant és així que, si nosaltres desapareguéssim, ells mateixos s'haurien de reformular de cap a peus. I és evident que això els fa molta mandra.
Oriol Junqueras 200808 RAC1
Curiosament, però, quan es conformaven les identitats nacionals contemporànies (filles de la Il·lustració i del Romanticisme), Espanya va perdre gairebé tot el seu imperi i, per tant, va haver de concentrar tota la seva vocació imperial en les dues darreres grans colònies que li quedaven: Cuba i els Països Catalans. No és estrany, doncs, que el nacionalisme espanyol contemporani nasqués precisament a l'Havana i a Barcelona, en contraposició a la cubanitat i a la catalanitat. De la mateixa manera que tampoc ens hauria de sorprendre excessivament que, des de la independència de l'illa caribenya, l'espanyolisme sigui tan profundament anticatalanista. En concret, per posar tan sols un exemple, després de 1898, els oficials de l'exèrcit espanyol repetien a tort i a dret: "Que no nos pase en Cataluña lo que nos pasó en Cuba!".
Des d'aleshores, de fet, tal com malauradament constatem un cop i un altre, el pes de Catalunya en la política i en la premsa espanyoles és molt i molt superior als percentatges que representem en el conjunt de l'esforç fiscal, de la producció i de la demografia de l'Estat. Actualment, a principis del segle XXI, els Països Catalans som la darrera província d'un vell imperi que ens va incorporar tres segles enrere. Ara, doncs, la vella identitat imperial troba tota la seva raó de ser en una única colònia. No es tracta tan sols dels recursos econòmics que n'extreuen. És quelcom molt més transcendent. Tant és així que, si nosaltres desapareguéssim, ells mateixos s'haurien de reformular de cap a peus. I és evident que això els fa molta mandra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada