Quan Pujol era president de Catalunya, va fer una visita a Manuel Leguina, aleshores president de la Comunidad Autónoma de Madrid. Aquest el va rebre tot afable i el va convidar a provar les famoses tapas madrilenyes i el va portar al bar més famós, el nom del qual ara mateix m'ha fugit del cap. Allà, Leguina va presentar als cambrers Pujol i hi va haver corredisses ("¡Tío, que es el Puchol! ¡Corre, ven a mirar!") i Pujol va haver de presentar Leguina als cambrers: "Aquest és el vostre president", els va dir, i tots van quedar estupefactes perquè no sabien qui era aquell Leguina. L'anècdota és autèntica -me la va contar una persona present, del seguici de Pujol-, tot i que avui sembla impossible.
Ho dic perquè Esperanza Aguirre crec que és la persona que més càmeres té enfocades, i a més surt als diaris cada dia. No ha de ser fàcil, i demostra que la dona és llesta com una guineu i sap quins ressorts s'han de tocar per ser tan popular, en el seu doble sentit (¿us imagineu Zaplana, com deu enyorar els objectius de les càmeres?). I ho és no sols a Madrid, sinó a tot l'Estat; per tant, molt més que la Rita Barberà, tan famosíssima, però amb poques fotos fora del País Valencià.
Ara mateix l'Aguirre és notícia perquè vol posar un home de confiança a Caja Madrid, i està pensant en aquest fitxatge tan erroni que va ser Manuel Pizarro, d'un anticatalanisme tan profund que només mirar-lo t'agafen ganes de demanar la independència. Jo, si fos dirigent d'Esquerra Republicana, el fitxaria a l'instant. Un auguri: Esperanza Aguirre serà la propera presidenta del govern espanyol; i això passarà quan la crisi, com un forat negre, s'empassi gola avall Zapatero, Solbes i Rajoy, tots en el mateix pack.
Quan Pujol era president de Catalunya, va fer una visita a Manuel Leguina, aleshores president de la Comunidad Autónoma de Madrid. Aquest el va rebre tot afable i el va convidar a provar les famoses tapas madrilenyes i el va portar al bar més famós, el nom del qual ara mateix m'ha fugit del cap. Allà, Leguina va presentar als cambrers Pujol i hi va haver corredisses ("¡Tío, que es el Puchol! ¡Corre, ven a mirar!") i Pujol va haver de presentar Leguina als cambrers: "Aquest és el vostre president", els va dir, i tots van quedar estupefactes perquè no sabien qui era aquell Leguina. L'anècdota és autèntica -me la va contar una persona present, del seguici de Pujol-, tot i que avui sembla impossible.
Ho dic perquè Esperanza Aguirre crec que és la persona que més càmeres té enfocades, i a més surt als diaris cada dia. No ha de ser fàcil, i demostra que la dona és llesta com una guineu i sap quins ressorts s'han de tocar per ser tan popular, en el seu doble sentit (¿us imagineu Zaplana, com deu enyorar els objectius de les càmeres?). I ho és no sols a Madrid, sinó a tot l'Estat; per tant, molt més que la Rita Barberà, tan famosíssima, però amb poques fotos fora del País Valencià.
Ara mateix l'Aguirre és notícia perquè vol posar un home de confiança a Caja Madrid, i està pensant en aquest fitxatge tan erroni que va ser Manuel Pizarro, d'un anticatalanisme tan profund que només mirar-lo t'agafen ganes de demanar la independència. Jo, si fos dirigent d'Esquerra Republicana, el fitxaria a l'instant. Un auguri: Esperanza Aguirre serà la propera presidenta del govern espanyol; i això passarà quan la crisi, com un forat negre, s'empassi gola avall Zapatero, Solbes i Rajoy, tots en el mateix pack.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada