Isabel-Clara Simó: Pau o paciència?

Suposo que deveu saber que el representant de la Comissió Europea pel Multilingüisme, senyor Leonard Orban, va fer un informe que diu que no hi ha cap discriminació del castellà a Catalunya i que la convivència pacífica de castellà i català és magnífica. Moltes gràcies, senyor Orban, per dir una evidència, que ens és útil, perquè el soroll mediàtic que fan els espanyolistes és tan irracional com insultant.

El que m'ha cridat l'atenció és que tots aquests furibunds guardians del castellà no han denunciat mai la, segons ells, terrible situació del castellà a Catalunya. Brussel·les no ha rebut ni una denúncia. Allò de la imposició nazi-feixista, allò d'igual que Franco però a l'inrevés (sí senyor: ben a l'inrevés) no ha estat mai denunciat per ningú a Brussel·les. Sabeu per què? És fàcil d'entendre: perquè Catalunya compleix escrupolosament la llei. I no sols la llei pròpia (¿n'hi ha, de llei pròpia?), sinó la controlada i votada pel Parlament espanyol. Que el català és la llengua pròpia de Catalunya ho diu l'Estatut, i el Parlament espanyol ho va aprovar amb una enorme majoria. Una altra cosa és que el comissari vegi aquesta "pax" lingüística com un fet meravellós. La pau es produeix perquè els catalanoparlants passem al castellà abans i tot que ens ho demanin. Som els catalans els qui ens hem cregut allò que el català és una llengua prescindible, simpàtica i prou. El mateix Orban es fa creus de la facilitat amb què canviem de llengua. Vull dir que la famosa "pau" és deguda a la feblesa del català i a l'excessiva bona educació dels catalanoparlants. I d'això, quan una llengua està ferida de mort, jo no en diria pau: en diria retrocés i senyal d'extinció. Que és molt diferent.