El 26 de setembre de 1182, neix a Assís un noi conegut per Francesc. És fill d'una acabalada família de comerciants de teixits, però, des de ben jove, mostra una especial devoció per la "dama pobresa".
De fet, després d'una primera revelació, decideix dur una vida semblant a Jesús. Es desprèn del seu patrimoni per lliurar-lo als pobres de solemnitat; es dedica a visitar hospitals i a tenir cura dels leprosos; i esdevé tot un exemple d'amor al proïsme. I, quan Déu li demana que l'ajudi en la reconstrucció de l'església de Sant Damià, Francesc no vacil·la a l'hora de vendre part del patrimoni familiar. El seu pare el deshereta. I ell reconstrueix l'església recollint almoines.
Sovint, l'actitud de Francesc presenta moltes semblances amb la sensibilitat religiosa dels càtars occitans, que -en aquells mateixos anys- són exterminats per un exèrcit croat. Tant és així que el futur sant està a punt de ser condemnat per l'Església. Més enllà de l'àmbit estrictament religiós, la influència de la cultura occitana cobreix tot l'ampli ventall de la sensibilitat de l'esperit, especialment pel que fa a la poesia. No és estrany, doncs, que sant Francesc (el primer trobador conegut en llengua "italiana") sigui explícitament deutor de la tradició lírica occitana.
Nosaltres encara som hereus d'aquests vincles tan fructífers entre totes aquestes terres mediterrànies. I així, per exemple, la tradició pessebrística catalana (tan ben estudiada per Josep Maria Garrut i Romà) té el seu origen en la visita a Barcelona d'aquest sant, que es va acomiadar de la nostra terra dient: "Us deixo la pau i el bé". Una expressió que sembla haver derivat fins al nostre passi-ho bé. E, se non è vero, è ben trovato...
Viquipèdia: Sant Francesc d'Assís
El 26 de setembre de 1182, neix a Assís un noi conegut per Francesc. És fill d'una acabalada família de comerciants de teixits, però, des de ben jove, mostra una especial devoció per la "dama pobresa".
De fet, després d'una primera revelació, decideix dur una vida semblant a Jesús. Es desprèn del seu patrimoni per lliurar-lo als pobres de solemnitat; es dedica a visitar hospitals i a tenir cura dels leprosos; i esdevé tot un exemple d'amor al proïsme. I, quan Déu li demana que l'ajudi en la reconstrucció de l'església de Sant Damià, Francesc no vacil·la a l'hora de vendre part del patrimoni familiar. El seu pare el deshereta. I ell reconstrueix l'església recollint almoines.
Sovint, l'actitud de Francesc presenta moltes semblances amb la sensibilitat religiosa dels càtars occitans, que -en aquells mateixos anys- són exterminats per un exèrcit croat. Tant és així que el futur sant està a punt de ser condemnat per l'Església. Més enllà de l'àmbit estrictament religiós, la influència de la cultura occitana cobreix tot l'ampli ventall de la sensibilitat de l'esperit, especialment pel que fa a la poesia. No és estrany, doncs, que sant Francesc (el primer trobador conegut en llengua "italiana") sigui explícitament deutor de la tradició lírica occitana.
Nosaltres encara som hereus d'aquests vincles tan fructífers entre totes aquestes terres mediterrànies. I així, per exemple, la tradició pessebrística catalana (tan ben estudiada per Josep Maria Garrut i Romà) té el seu origen en la visita a Barcelona d'aquest sant, que es va acomiadar de la nostra terra dient: "Us deixo la pau i el bé". Una expressió que sembla haver derivat fins al nostre passi-ho bé. E, se non è vero, è ben trovato...
Viquipèdia: Sant Francesc d'Assís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada