lo carrer del riu

lo carrer del riu

09 d’octubre, 2008

Isabel-Clara Simó: Però si ens portem molt bé!

Complim tots els nostres deures: anem a Hisenda a deixar els nostres quartos, tan durament guanyats, ens humiliem bufant en un estri bufador que ens mostra un mosso, acudim puntuals a la feina, portem els nens a escola, i, posats a fer, fins i tot anem a votar (i si cal, sacrifiquem un pont). Sabem que hi ha desgràcies naturals, i les mirem amb compassió, car un tsunami a Begur seria insòlit, els nostres terratrèmols són benignes i el vent més potent, la tramuntana, només va aconseguir tombar un tren en èpoques glorioses dels nostres avis. Són desgràcies que castiguen la gent més pobra de la terra, i ens commovem i enviem diners. Veiem l'assot de les malalties, i preguem perquè no ens toqui a nosaltres ni als nostres estimats; prenem una quantitat tal de fàrmacs que alarma pensar què prendrem quan estarem malalts de debò. Ens rentem mans i dents, ens dutxem, vigilem els excrements i controlem la pressió sovint. Fem el que podem, sí senyora. Ens apuntem a cursos de gimnàstiques exòtiques que, per la seva raresa, deuen ser exorcismes eficaços. Complim les lleis, i ens escandalitzem quan algú no ho fa; paguem les nostres factures amb primmirada puntualitat. Ens protegim de la grip i deixem o intentem deixar el tabac, perquè ens han dit: "Prou". Paguem quantitats astronòmiques quan casem els fills o quan se'ns mor algú. Abusem de la targeta de crèdit i després ho lamentem, com quan érem petits i fèiem campana: el retorn a l'escola ens obligava a dir mentides pintoresques i desdenyables. Però mai no havíem pensat que els nostres pobres estalvis necessitessin altra garantia que la de l'entitat bancària, ni imaginàvem que el corralito no fos un fenomen estrictament argentí. Ai.