Isabel-Clara Simó: La moral de guanyadors

Em poso a fer zàping en la zona espanyola de les televisions a què tinc accés (i que ocupen un 90% del meu dial), i, oh, sorpresa! Enlloc no apareix Juanito, ni Antonio Resines ni Penélope Cruz. Em pregunto quina feliç casualitat ha fet que no em castiguin durant una estona amb les icones espanyoles, però l'endemà les coses ja tornen al seu lloc. Observo també els comentaris que fan els especialistes en futbol a propòsit d'un partit que va celebrar el Reial Madrid crec que contra el Getafe, i ens mostren un jugador embogit destrossant-ne un altre a cops de peu; diuen que hi ha hagut irregularitats, però que el que compta, conclouen, són els tres punts que tant els acosten al Barça. Bona, aquesta. A continuació els sento sentenciar la Lliga, fer rialles sobre les pretensions barcelonistes de fer el triplet i els sento que dediquen deu minuts de l'informatiu, sabeu a qui? Doncs a Juanito! També sento unes criatures catalanes que diuen que, si et parlen en castellà, és de mala educació que tu parlis en català. No us penseu pas que escric tot això per criticar, sinó morta d'enveja. A mi m'agradaria tenir els herois populars que tenen els espanyols i esbombar-los cada dia sense que ens moríssim de vergonya (i és que tenim sentit del ridícul, ve-t'ho aquí), i m'agradaria enfrontar la vida sense aquest puritanisme moral a què estem lligats per temperament col·lectiu, i ser ben frescos i cantar les victòries sense oblidar befar-nos del contrari. I m'agradaria no estar demanant perdó tota la vida per parlar o escriure en català. Però tot això no ho faré. Veuré Juanito, el Resines i la Penélope amb resignació. I envejant els qui tenen aquesta moral de guanyadors que mai no tindrem nosaltres.