Haurà de tornar La Trinca per cantar les gestes del "més que un club". Jo no era a Madrid, el dia de la pàgina gloriosa, i sí en un racó d'Andalusia, a tocar de Portugal. El 2-6 va causar impacte entre les persones que ens sabien tacats de barcelonisme. Els noms de Xavi, Piqué, Henry, Iniesta i tota la resta, més colla que mai, obrien la porta al comentari a favor del gran protagonista: Pep Guardiola. I com m'inflava cada cop que me'n parlaven bé! I més després d'una campanya irritant de la majoria de papers esportius que es venen a Madrid i que ja donaven per fet, amb un fatalisme sense marge per a errors, el triomf final del "Reial" Madrid, al partit i a la Lliga. L'empat del dimarts al partit contra el Chelsea al Camp Nou resolia totes les incògnites: "El Barça arriba enfonsat, desmoralitzat, buit, sense cap esperança de triomf al seu enfrontament al Bernabéu".
Carles Santacana, en el seu treball lúcid sobre les males llets que el nom del Barça generava i genera a Madrid, destaca el paper del diari Marca..., que ja des del primer moment, als anys 40, proposava la supressió del FC Barcelona i la seva absorció pel Real Club Deportivo Español. En tot cas, i en la retransmissió del partit per La Sexta, Jorge Valdano, tan filòsof de les formes educades, amb l'1-0 del Madrid, tornava a cantar el poema del tòpic: "La elegancia del Barça sucumbe de nuevo ante la eficacia del equipo blanco". Després del matx, encara m'han semblat més impúdics alguns comentaris: "La razón de la victoria del Barça arranca con la decisión aberrante del comité de competición de sancionar al defensa del Madrid Pepe". Em vaig posar a tremolar: ¿no haurien volgut trinxar Messi o Eto'o i ho haurien considerat un element més de la Santa Cruzada? Al barri on visc, i com que la majoria són de l'Atlètic de Madrid, vivim, encara, entre núvols d'eufòria.
Haurà de tornar La Trinca per cantar les gestes del "més que un club". Jo no era a Madrid, el dia de la pàgina gloriosa, i sí en un racó d'Andalusia, a tocar de Portugal. El 2-6 va causar impacte entre les persones que ens sabien tacats de barcelonisme. Els noms de Xavi, Piqué, Henry, Iniesta i tota la resta, més colla que mai, obrien la porta al comentari a favor del gran protagonista: Pep Guardiola. I com m'inflava cada cop que me'n parlaven bé! I més després d'una campanya irritant de la majoria de papers esportius que es venen a Madrid i que ja donaven per fet, amb un fatalisme sense marge per a errors, el triomf final del "Reial" Madrid, al partit i a la Lliga. L'empat del dimarts al partit contra el Chelsea al Camp Nou resolia totes les incògnites: "El Barça arriba enfonsat, desmoralitzat, buit, sense cap esperança de triomf al seu enfrontament al Bernabéu".
Carles Santacana, en el seu treball lúcid sobre les males llets que el nom del Barça generava i genera a Madrid, destaca el paper del diari Marca..., que ja des del primer moment, als anys 40, proposava la supressió del FC Barcelona i la seva absorció pel Real Club Deportivo Español. En tot cas, i en la retransmissió del partit per La Sexta, Jorge Valdano, tan filòsof de les formes educades, amb l'1-0 del Madrid, tornava a cantar el poema del tòpic: "La elegancia del Barça sucumbe de nuevo ante la eficacia del equipo blanco". Després del matx, encara m'han semblat més impúdics alguns comentaris: "La razón de la victoria del Barça arranca con la decisión aberrante del comité de competición de sancionar al defensa del Madrid Pepe". Em vaig posar a tremolar: ¿no haurien volgut trinxar Messi o Eto'o i ho haurien considerat un element més de la Santa Cruzada? Al barri on visc, i com que la majoria són de l'Atlètic de Madrid, vivim, encara, entre núvols d'eufòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada