La dansa més bella i la menys ballada

L'esforç institucional i d'un cercle sòlid però reduït de seguidors manté viva la sardana. Tanmateix, sociòlegs, balladors i músics admeten que no ha aconseguit trencar barreres i modernitzar-se, i que està en perill, malgrat que la Generalitat ha decidit declarar-la dansa nacional. Al cap de l’any es fan unes 3.500 ballades i audicions de sardanes a Catalunya, o el què és el mateix, més de 60 actuacions cada cap de setmana arreu del territori, segons el departament de Cultura de la Generalitat. Aquesta xifra, juntament amb l’estabilitat del nombre de colles, el creixement sostingut del nombre de cobles i del nombre de sardanes estrenades en els últims 30 anys, pot fer pensar que la dansa popular catalana per excel·lència, la sardana, té molt bona salut. Però no és així, ja que el terme popular aquí no s’acaba de desplegar. Segons el sociòleg de la UAB Josep Verdaguer, el terme popular s’aplica per la quantitat de gent que la balla i no per la gent que se la mira. I una cançó, una dansa o una recepta culinària es considera popular quan s’ha transmès de pares a fills més enllà de les classes socials i de contextos polítics determinats, i ha sobreviscut a l’empenta de les cultures forasteres. Tot el que no ha passat amb la sardana.