Isabel-Clara Simó: La "meva" dona

Els comentaristes espanyols d'esports ometen parlar del triplet del Barça i les seves portades informatives són sobre Florentino Pérez o Cristiano Ronaldo; és a dir, que davant de la derrota estan més interessats en notícies tècniques del "seu" club que no en els triomfs espectaculars del Barça. Perdoneu-me el paral·lelisme, però no m'hi puc resistir: aquesta ha estat l'actitud davant els descobriments científics de les dones, la importància de la seva obra artística o la consecució de fites esportives de qualsevol disciplina. Són, si de cas, notícia secundària. I m'importa un rave si això és inconscient i, per tant, incontrolable, perquè es dóna la feliç avinentesa que les persones no som plantes. Portem la comparació més enllà. Durant la meva infància i joventut, el divorci era "impossible", perquè trencava una família, perquè la dona tota sola no se'n sortiria i perquè, si s'hi entestava, els fills serien propietat del seu pare (la pàtria potestat, que ve de pare). Fins i tot els més repatanis van haver d'enganxar-se a l'inevitable tren de la modernitat. Però continuava havent-hi eximents jurídics i socials per a l'home que matava la seva dona per gelosia, perquè l'havia enganyat. Fins i tot hi ha una ranxera, El preso número 9, i una multitud de tangos que en fan apologia (de l'assassinat de dones). Continuo amb la comparació: quan algú parla d'independència, doctes opiniatres afirmen que la "unidad" és indissoluble (qui ho diu, això?, Déu Nostre Senyor?). I també que estan disposats a matar catalans si Catalunya deixés els seus amos. Tot plegat, encara no ha superat el segle XIX, i forma part d'un complex de possessió que, a sobre, no va acompanyat d'amor. Eccs.