Quin goig que feia tanta gent contenta, aplegada al Santiago Bernabéu, homenatjant un jugador que han comprat els madridistes, Cristiano Ronaldo (ara no m’hi poso si l’he pagat jo, perquè paguem les alegries dels altres i ens quedem les nostres penes per a nosaltres). Estaven tan contents, que un comentarista va dir que era com un Barça-Madrid, i jo que penso: però que no vam quedar 2 a 6? I jugant a futbol, no amb un concert sense cantants? I després un altre es va posar xulo i va dir que això valia més que la Champions. I jo que dic: però que en la Champions el Barça no va derrotar el Manchester per 0 a 2, amb l’avinentesa, ai mare, que jugava contra el Cristiano aquest tan car?
No hi fa res: els madridistes es volien treure l’espina que tenien clavada al mig del cor, com la Dolorosa, que porta aquelles espasotes clavades al pit que et fa plorar només veure-la, i van dir: doncs per diners que no sigui, i muntarem una festa que els catalans cauran de cul. I apa, a cridar: ostres tu però que bons que som i que bé que juguem (ho deien en present, cosa estranya, car si de cas haurien de fer servir el futur) i com som d’estupends, perquè Espanya té una capital, i és Madrid, i que guanyin els catalans tres trofeus hauria de ser anticonstitucional (veges tu jo ara, aquí donant idees).
I un va dir som els millors del món, no jugant sobre la gespa, però sí en els nostres cors ufanosos, i per això anem de blanc, com les núvies, per demostrar que som bons i purs. Jugar a futbol és un accident, però l’essència és ser de la capital del món. La festa quasi els la trepitja el funeral de Michael Jackson, però van estar atents i totes les televisions espanyoles bramaven: “No hem guanyat ni un p... títol, però som els millors!”.
Quin goig que feia tanta gent contenta, aplegada al Santiago Bernabéu, homenatjant un jugador que han comprat els madridistes, Cristiano Ronaldo (ara no m’hi poso si l’he pagat jo, perquè paguem les alegries dels altres i ens quedem les nostres penes per a nosaltres). Estaven tan contents, que un comentarista va dir que era com un Barça-Madrid, i jo que penso: però que no vam quedar 2 a 6? I jugant a futbol, no amb un concert sense cantants? I després un altre es va posar xulo i va dir que això valia més que la Champions. I jo que dic: però que en la Champions el Barça no va derrotar el Manchester per 0 a 2, amb l’avinentesa, ai mare, que jugava contra el Cristiano aquest tan car?
No hi fa res: els madridistes es volien treure l’espina que tenien clavada al mig del cor, com la Dolorosa, que porta aquelles espasotes clavades al pit que et fa plorar només veure-la, i van dir: doncs per diners que no sigui, i muntarem una festa que els catalans cauran de cul. I apa, a cridar: ostres tu però que bons que som i que bé que juguem (ho deien en present, cosa estranya, car si de cas haurien de fer servir el futur) i com som d’estupends, perquè Espanya té una capital, i és Madrid, i que guanyin els catalans tres trofeus hauria de ser anticonstitucional (veges tu jo ara, aquí donant idees).
I un va dir som els millors del món, no jugant sobre la gespa, però sí en els nostres cors ufanosos, i per això anem de blanc, com les núvies, per demostrar que som bons i purs. Jugar a futbol és un accident, però l’essència és ser de la capital del món. La festa quasi els la trepitja el funeral de Michael Jackson, però van estar atents i totes les televisions espanyoles bramaven: “No hem guanyat ni un p... títol, però som els millors!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada