Les eleccions europees han agradat a tots els líders polítics, però en el fons no han agradat a ningú; ni tan sols al PP, que vol un Mayor Oreja ben lluny (i ben ric) i que sap que la batalla de la corrupció no està guanyada. Però per a qui ha sigut un desastre és per a Catalunya. Del País Valencià no cal ni parlar-ne, que, com diuen en broma, si fossin jueus votarien Hitler, veges quina època més roïna que passem. Però per a Catalunya han estat fatídiques: per una banda el poder espanyol, en mans de Zapatero i tan hostil als interessos catalans, farà veure, orgullosament, que no li fan efecte els resultats, però mirarà el missatge del PP, encara més agressiu amb Catalunya; ara parlarà menys d'avortament i més d'Espanya. Però també és dolent que la cambra europea sigui de la dreta més conservadora, hostil per tant als interessos d'una nació emergent i, com a conservadors, molt poc inclinada als canvis. Sumem-hi que ara ve el bombardeig de la roja i, si hi ha triomfs, menjarem espanyolitat (no gens nacionalista) cada dia.
Ens queda, esclar, la societat civil, la que avui sortirà al carrer (PDD, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia, Deu Mil a Brussel·les, Comissió de la Dignitat), la que no es mou en els estrets marges dels partits polítics i que tornarà a mostrar que som una nació, que tenim dret a decidir i que no volem el seu Estatut fet una bonyiga.
El cas català és únic a Europa, però em temo que vénen temps en què la societat civil de tot arreu anirà agafant cada dia més protagonisme, perquè els esquemes de la democràcia rígidament formal (la democràcia absoluta) estan fracassant. I, si no, que ho preguntin als bascos, que no saben què ha passat en les eleccions al seu país.
El president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, ha carregat amb duresa contra el "model" que segueix el seu rival, el Reial Madrid, acusant el club blanc d'exercir un "imperialisme" amb "aires de prepotència" en relació amb els recents fitxatges madridistes, Kaká (65 milions d'€) i Cristiano Ronaldo (94 milions d'€).
