El Consell Nacional d’Esquerra Republicana va ratificar ahir Joan Puigcercós com a candidat del partit a la presidència de la Generalitat per a les pròximes eleccions al Parlament. Amb una votació a la búlgara. Això vol dir que les restes del carotisme han descarregat armes i bagatges i que la discrepància oberta ja s’ha reagrupat fora del partit. Tots a una, enhorabona.
El discurs de Puigcercós va definir un programa de legislatura que reclama “situar el dret a decidir en el centre del debat polític”. La proposta i petició no s’entén. Perquè ja hi és. I si no hi fos, això precisament demana també Convergència i Unió. Què els separa, doncs? Comparada amb els antics crits de guerra dels republicans, la divisa sembla un pas enrere. “Hem de decidir la nostra independència”, reclama Puigcercós. Milers de catalans ho fan cada dia. En instàncies de tota mena. Fet i fet, més que una proclama, això és un clam. I no va més enllà perquè l’Estat no ho permet i perquè la majoria dels catalans encara no s’ha decidit a decidir.
Les diferències arriben a l’hora de definir què cal fer mentrestant. N’hi ha que pensen que cal ocupar el govern com un fi en si mateix. I n’hi ha que pensen que cal ocupar el govern per acabar amb la indecisió. Per muscular nacionalment el país. La gran pregunta que s’ha de fer Esquerra és si després d’aquests sis anys hi ha més múscul o més gelatina.
