Cada dos per tres ens hem d'horroritzar amb notícies sobre aquests tipus de maltractaments que massa sovint arriben al crim i que es defineixen com a violència de gènere. Un eufemisme, això d'anomanar-la de gènere, atès que la violència s'exerceix majoritàriament contra els membres d'un gènere en concret, les dones, per part de l'altre, els homes. Estem parlant d'una realitat quotidiana que ve d'antic i que ens porta a interrogar-nos sobre el perquè de la seva persistència. De fet ens trobem davant d'un prisma de tres cares.
Una cara ens mostra les agressions de sempre, amagades durant segles a causa del silenci tant de les víctimes com de la societat. Un mutisme que sortosament s'està difuminant entre nosaltres, mentre que en altres cultures subsisteix l'ocultació tant personal com social. Sota la capa de la tradició, els atacs contra les dones es manifesten amb accions que van des de l'ablació del clítoris a la imposició de la burca o la prohibició de conduir. Una violència que mostra la seva aresta més amarga quan no és reconeguda com a tal per part de les pròpies víctimes, imbuïdes d'unes conviccions que els impedeixen mirar més enllà.
La verbalització pública dels maltractaments és la cara positiva que s'està expandint a l'àrea occidental. Van ser les primeres feministes, dones preclares, les que van fer obrir el ulls a les seves congèneres. Des que Simone de Beauvoir va dir: "Una dona no neix, es fa", la idea d'una dona nova i lliure es va anar imposant. D'un temps ençà, les dones tenen ingressos propis treballant fora de casa, els nens i les nenes reben la mateixa educació a l'escola, l'adulteri femení no és delicte, com mai no ho ha estat el masculí, i moltes de les dones agredides se n'adonen i ho denuncien.
Queda, no obstant, la derrera cara del prisma, la de la còlera que les dones insubmises desperten en alguns homes. No tots són violents, com no tots són intel·ligents o poderosos, però sí que la majoria tenen poder sobre les seves dones..., si aquestes ho permeten. En realitat, és la creixent fortalesa de les dones la que posa al descobert que la violència contra elles està inserida en l'estructura patriarcal, aquesta que no acaba d'esfondrar-se. Són reminiscències d'una llarga dominació masculina, la inevitable desintegració de la qual esdevé intolerable per a alguns homes.
El sexe femení es defensa denunciant, però també enrocant-se. Un informe de l'Instituto de la Mujer ens diu que el 70% de les dones professionals menors de 30 anys opten per viure sense parella. Saben que la seva competència destarota molts homes, fins a conduir-los en ocasions a l'agressivitat física o psicològica. Així doncs, a elles els pertoca posar-se a la defensiva i alhora ser valentes; a ells, acceptar la nova situació. I els que no en siguin capaços, els caldria posar-se en tractament.
Des de fa anys s'ofereixen teràpies per als agressors. Es treballen qüestions com ara la igualtat entre els sexes, la gelosia, l'enveja; s'ensenya a controlar la ira, l'ansietat, la força bruta. Un dels èxits més remarcables és el de les dones que empenyen els seus homes a posar-se en tractament, un triomf de la racionalitat que no sempre es tradueix en eficàcia, ja que tan sols un de cada tres homes abandona la violència totalment. Un resultat no gaire satisfactori. Fidels a l'estructura patriarcal en què han crescut i que voldrien perdurable, creuen que la dona els pertany i que, per tant, qualsevol mitjà és vàlid per mantenir-la en la submissió.
Ens trobem, doncs, que el remei contra la violència masclista rau en el potencial de les dones per fer-se valer, en la defensa judicial de les amenaçades, en l'empara per part de l'Administració, i en l'educació escolar i familiar vers una igualtat real.
Jesús Moncada va retratar a Camí de Sirga un món fascinant de relacions humanes, socials i comercials de les Terres de l'Ebre. El gran escriptor de Mequinensa (i també excel·lent traductor: entre altres novel·les, d'El comte de Montecristo) vivia al barri de Gràcia, passejava amb el seu gos pel Torrent de l'Olla i s'emportava a casa els seus llibres dels lectors que li demanaven que els hi dediqués: feia a cada llibre un bellíssim dibuix, acolorit per ell mateix, que sempre evocava la navegació pel riu Ebre. Històricament l'home hi ha navegat amb embarcacions adaptades com els llaguts o llaüts, les pontones, les muletes i els passos de barca, dels quals avui només resta com a original el pas de Miravet. El riu Ebre permetia baixar riu avall, des d'Euskal Herria i l'alt Aragó fins a la Mediterrània, un flux continuat de persones i mercaderies que feien prosperar les Terres de l'Ebre.
Emili Rosales evoca a la novel·la La ciutat invisible un somni del rei Carles III. Aquesta novel·la, premi Sant Jordi el 2004 i traduïda a diferents idiomes, ens fa saltar del present més candent al segle XVIII, rere la pista dels plans avui oblidats i quasi secrets del rei Carles III de crear una gran ciutat al delta de l'Ebre: a imatge de Sant Petersburg, la ciutat ideal erigida a la desembocadura del Neva, la nova ciutat tenia també els referents de navegabilitat dels canals de Venècia i de la gran badia de Nàpols. D'aquella ciutat faraònica que no va poder ser en va quedar un canal, una església inacabada i la trama urbanística a partir de la qual va créixer Sant Carles de la Ràpita.
El riu Ebre és un dels actius potencials més importants de Catalunya. Degudament aprofitat, i alhora degudament protegit, podria generar riquesa com ho fan els grans rius europeus. L'aprofitament i la protecció del riu no són aspectes contradictoris, ans al contrari: la millor manera de protegir un riu és mitjançant el seu aprofitament econòmic, que al mateix temps faci indispensable gaudir d'un riu impecable. Un excés de prohibicions de fer ús del riu, basades en una suposada protecció, desnaturalitzen aquesta protecció i donen com a resultat un riu degradat i sense accessos. Si es garantís un cabal d'aigua estable, l'aprofitament del riu Ebre permetria el manteniment i la neteja de la seva ribera i la construcció dels camins i dels vials adients per accedir-hi.
Els ports de Barcelona i Tarragona tenen endegats plans ambiciosos d'expansió; però, si les previsions de creixement del tràfic marítim intercontinental es mantenen en la seva banda alta en el futur, en quinze anys les seves ampliacions poden quedar saturades. La solució en altres països europeus, en un context semblant de ports que no poden créixer més, passa per l'aprofitament dels grans rius, donant joc a ports, ciutats i territoris situats terra endins: Anvers o Gant a Flandes i Porto Rovigo al Veneto serien dos possibles models a imitar, salvant totes les distàncies, per Amposta i Tortosa. Entre aquestes dues ciutats de les Terres de l'Ebre hi passa un dels corredors econòmics i comercials més importants del món, el que uneix València i Barcelona amb Marsella i Lió, amb un gran potencial de creixement al segle XXI. Si s'hi disposés d'alguns terrenys per a activitats logístiques, barcasses com les que solquen els grans rius europeus podrien també pujar pel riu Ebre fins a arribar a la línia fèrria que, a prop de l'actual autopista AP-7 i del futur aeròdrom de Tortosa, podrien distribuir mercaderies cap a Europa i cap a la península Ibèrica.
La navegació fluvial exigeix assuts i rescloses, que també produeixen energia neta. L'estabilitat del cabal i el manteniment d'una làmina d'aigua estable en el decurs del riu, també més amunt de Tortosa i fins a Flix, es podria obtenir mitjançant la construcció de tres assuts. A Xerta l'aprofitament hidroelèctric del seu assut manté aquesta làmina d'aigua que garanteix la navegabilitat. La construcció de petits assuts, rescloses i escales de peixos es pot finançar amb la construcció de minicentrals elèctriques. Aprofitades hidroelèctricament, les centrals costarien zero euros al sector públic si la iniciativa privada que les financés en tingués la concessió de l'aprofitament.
Un riu és un bé de domini públic i el primer pas per fer realitat un projecte consisteix a fer entendre i convèncer la societat i el poder públic de les seves bondats i dels seus beneficis econòmics, socials i mediambientals. L'aprofitament del riu Ebre pot ser rendible si es construeixen alguns petits ports esportius: segons la Cambra de Comerç de Tortosa, els costos d'aquestes infraestructures s'amortitzarien en només cinc anys, gràcies a l'augment de la producció, del turisme i del comerç que es podria generar. ICV, però, s'oposa a la navegabilitat comercial i esportiva del riu Ebre ("la canya del riu és un vegetal a protegir") mentre PSC i ERC callen. ¿L'ecologia tornarà a ser un enemic interior que es fa servir en contra del creixement econòmic català, tal com va passar amb la construcció de les pistes segona i tercera de l'aeroport del Prat ara farà vint anys? La navegabilitat del riu Ebre pot ser el gran estímul econòmic que necessiten les seves terres i un pas més en la necessària internacionalització de l'economia catalana. Com més logístics, més lliures.
